domingo, 10 de marzo de 2019

El federalisme, la resposta compartida (per Francesc Trillas)

El federalisme no és sols una forma eficaç, pragmàtica i acordada de resoldre les aspiracions legítimes dels diversos pobles que configuren una nació. A més, és cultura política i educació sentimental. Promou l’interès dels uns pels altres en lloc del rebuig o la ignorancia



(Extracte del llibre “Missió Federal”, escrit per Francesc Trillas, amb pròleg de Miquel Iceta)
No som “no independentistes” ni “no nacionalistes”, tot i que no som independentistes ni nacionalistes. Som propositius i, en realitat, la nostra aspiració és que algun dia, si Catalunya ha d’estar dividida, ho estigui entre federalistes i no federalistes o, encara millor, entre classes socials que defensen legítimament els seus interessos i aspiracions en un sistema democràtic. La unitat dels catalanistes, algunes “terceres vies” i la unitat dels constitucionalistes ens semblen molt bé si serveixen per avançar, i hi contribuïm quan creiem que en surt un benefici col·lectiu. Però el nostre valor afegit és promoure una solució que volem que sigui la primera via i que ens connecta amb Europa i amb un món millor i més solidari: el federalisme. I ens agradaria que el màxim de gent s’unís al seu voltant, i no al voltant d’altres etiquetes (encara que contra aquestes no hi tinguem res). El risc de no concretar les alternatives és que ens donin gat per llebre: Jordi Pujol també era una tercera via catalanista i constitucionalista.
El mes de març de 2014 va visitar Espanya, convidat per Federalistes d’Esquerres, el polític canadenc Stéphane Dion, conegut per ser el pare de la Llei de Claredat. Va celebrar actes a Barcelona, Tarragona i Madrid, i el dia de la seva arribada va participar en un sopar amb la junta de Federalistes d’Esquerres. Recordo com si fos ahir que en aquell sopar ens va animar a combatre democràticament el sobiranisme, però a intentar fer-ho sempre amb elegància; en les seves paraules en anglès (un dels idiomes que vam fer servir a la trobada), with grace. Vaig tenir un diàleg amb ell en anglès que es pot trobar a YouTube. La visita de Dion era el primer fruit d’una col·laboració estreta de la nostra associació amb la Fundació Canadà, amb seu a Madrid i en la qual hi participaven diverses personalitats catalanes, com el catedràtic Xavier Arbós. La vinguda de Dion i d’altres canadencs convidats per Federalistes, com el professor de la Universitat d’Ottawa i destacat membre del think tank L’Idée fédérale, André Lecours, han servit per conèixer de prop l’experiència dels federalistes canadencs, que s’han enfrontat amb èxit al desafiament secessionista del Quebec. També hem après del contacte amb el diplomàtic espanyol federalista Juan Claudio de Ramón, que fins recentment va treballar a l’ambaixada espanyola al Canadà. 
Dion havia estat, efectivament, l’artífex de la Llei de Claredat, que exigeix una pregunta clara i una majoria clara en un referèndum perquè els secessionistes puguin plantejar negociacions de separació amb el govern federal. Més recentment, Dion ha estat ministre d’Afers Estrangers amb el primer ministre Justin Trudeau, i en l’actualitat és ambaixador del Canadà a Berlín. La Llei de Claredat és posterior al segon referèndum secessionista del Quebec, que va tenir lloc el 1995 (el primer va ser el 1980, després d’una llarga campanya que va començar a la dècada de 1960), i des de la seva entrada en vigor (tot i que és rebutjada pels sobiranistes quebequesos) no s’ha celebrat cap altre referèndum. 
De l’experiència del Canadà alguns extreuen la lliçó que a Espanya cal una Llei de Claredat, semblant a la canadenca, per resoldre el contenciós català. Això no és el que jo he après després d’escoltar atentament Dion i Lecours, entre d’altres, i de parlar-hi amb certa tranquil·litat. 
El que sí he après és que, contràriament al que professa el discurs oficial del sobiranisme, secessió i democràcia són difícilment compatibles. En les societats democràtiques tots els col·lectius i individus tenen dret a expressar-se i a participar en igualtat de condicions en els processos de presa de decisions. Existeixen mecanismes (per exemple, estructures federals) per acomodar tensions de tipus identitari, lingüístic i financer entre col·lectius i territoris diferents. Els referèndums a Quebec van ser experiències traumàtiques i a la vegada confuses, que no van servir per millorar la qualitat de la democràcia però sí per debilitar econòmicament la província quebequesa. El professor basc Alberto López Basaguren, un dels constitucionalistes federalistes més interessants que hi ha a Espanya, ens va recomanar, en una de les convencions federalistes de la Fundació Rafael Campalans, que llegíssim el llibre de Chantal Hébert The Morning After (El matí següent), on s’especula amb què hauria passat si el 1995 arriba a guanyar el sí (el no es va imposar pels pèls) al Quebec. Hébert entrevista a tots els protagonistes i conclou que ningú tenia res previst, i que la conseqüència hauria estat un caos econòmic i polític total, una mena de combinació entre el reconeixement de no tenir res a punt que van fer els dirigents independentistes catalans després de “proclamar” la independència i el caos i la inestabilitat política que s’han produït durant els ja més de dos anys que han transcorregut des del referèndum del Brexit.
André Lecours va contestar molt bé, en un acte al Col·legi de Periodistes, quan li van preguntar si no li semblaria bona idea accedir a organitzar un referèndum d’independència perquè guanyés el no, i acabar així amb el debat d’una vegada per totes. Lecours va dir quelcom obvi que sovint ha passat per alt a Catalunya entre sectors progressistes o, fins i tot, entre sectors no independentistes en general: no es pot convocar un referèndum donant per segur que el guanyaràs. Malauradament, és una lliçó que no va aprendre tampoc David Cameron al Regne Unit. És un exemple de manual del que es coneix com a il·lusió de control, un dels biaixos cognitius que ens allunyen als humans de la racionalitat absoluta, ben estudiat per les ciències del comportament. Quan els resultats de les interaccions socials (una votació, per exemple) depenen del que decideixen milions de persones és absurd pensar que el resultat està predeterminat. Els referèndums dicotòmics tendeixen a polaritzar la societat en dues meitats, entre altres raons perquè els mitjans donen igualtat de tractament a les dues possibilitats (encara que una de les possibilitats sigui criticada per la major part d’especialistes i estudiosos, com en el cas del Brexit). Que guanyi una o altra opció pot dependre de qüestions que no tinguin res a veure amb la cosa a decidir, sinó amb el descontent genèric de l’electorat, el temps meteorològic en una regió o la formulació exacta de la pregunta. Que els independentistes catalans no hagin obtingut mai més del 47 % dels vots no vol dir que no ho puguin aconseguir en un referèndum on facin una bona campanya, o un bon debat, o perquè hi hagi una calamarsada de sis a vuit del vespre a l’àrea metropolitana de Barcelona. I si no ho aconsegueixen a la primera, ho seguiran provant (a Escòcia en diuen el neverendum), perquè precisament el que convé a moltes de les elits que els recolzen és que la societat es divideixi en això i no en altres dimensions, com per exemple en classes socials. És més fàcil organitzar un moviment identitari que un moviment prodistributiu contra els rics, precisament perquè els rics (o almenys alguns d’ells) poden participar del moviment identitari aportant recursos com ara temps, diners, mitjans de comunicació o lideratge qualificat. 
També he après dels canadencs federalistes que és un error intentar donar satisfacció als secessionistes, perquè són força insaciables i, de fet, res del que els pugui oferir el federalisme els dona satisfacció, sinó que ho veuen com un primer pas per seguir demanant més poder i, si cal, instruments per saltar-se la legalitat. A qui cal donar satisfacció, de manera sòlida i sostinguda, és a les societats i comunitats que són susceptibles de ser víctimes del discurs sobiranista, perquè trobin alternatives de progrés als cants de sirena enganyosos dels moviments identitaris.
A Espanya ja hi ha una legislació de claredat. Per reformar la Constitució, per exemple per permetre el dret a l’autodeterminació d’alguns territoris (cosa que només fan quatre constitucions escrites al món), que avui no es contempla, cal que dos terços de dos parlaments consecutius ho aprovin, i que el resultat de la reforma constitucional sigui aprovat en un referèndum. Això faria constitucional el dret a l’autodeterminació interpretat com a dret a la secessió, i els territoris corresponents, per exemple Catalunya, podrien celebrar un referèndum a l’empara de la legislació que s’estipulés; i si guanyés l’opció secessionista es podria negociar la separació com està fent el Regne Unit (que no té constitució escrita) amb la Unió Europea. La negociació no predetermina el resultat final, com s’està veient amb l’enorme incertesa que envolta el cas britànic. Aquesta és una ruta ben clara: no és fàcil però és clara, i l’única possible si excloem la violència i la guerra. El que passa és que alguns voldrien no una llei de claredat, sinó una “llei de facilitat”, que els fes fàcil la secessió, que és el que venen a la seva parròquia.
Les noves institucions requereixen complementarietat amb la dotació institucional inicial, i són males viatgeres. La Llei de Claredat del Canadà va ser el camí que van trobar Dion i els federalistes canadencs per evitar més referèndums, no per celebrar-ne de nous. És un camí fruit de l’evolució d’un país amb una tradició, un sistema electoral i una estructura de partits diferent de l’espanyola.
Una cosa que sí que hem d’aprendre del Canadà és el seu model lingüístic, encara que el català no sigui el francès (com em va recordar un senyor que em va escriure esgarrifat quan vaig suggerir que el català fos oficial a tota Espanya). Al Canadà, com a Suïssa o a Bèlgica, hi ha diferents idiomes oficials, que no vol dir obligatoris, a tot el país. Als grans aeroports d’aquests països tot està en diversos idiomes. Quan hom arriba al Canadà des dels Estats Units i entra per la província de British Columbia (a l’oest), on la immensa majoria dels habitants són angloparlants, es troba un rètol enorme a la frontera que dona la benvinguda al país en anglès i en francès. Algun dia hi haurà un rètol a l’aeroport de Barajas que dirà “Benvinguts a Espanya”, i també ho dirà en castellà, gallec, basc i anglès, que d’aquí a com a molt trenta anys estic segur que seran els idiomes, si no de iure sí de facto, oficials a Espanya. L’actual president del govern espanyol ja envia piulades en català. És un primer pas.
Toni Sitges-Serra recordava en un article a El Periódico, poc després de la visita de Dion, que aquest “va insistir en el fet que el federalisme no és sols una forma eficaç, pragmàtica i acordada de resoldre les aspiracions legítimes dels diversos pobles que configuren una nació. A més, és cultura política i educació sentimental. Promou valors necessaris per a la convivència. Promou l’interès dels uns pels altres en lloc del rebuig o la ignorància.”
 (El llibre es pot comprar ja en format paper o electrònic a https://www.bubok.es/libros/258906/MISSIO-FEDERAL-Cap-a-una-solucio-compartida-a-Catalunya
I estarà disponible a la paradeta de Federalistes d'Esquerres el dia de Sant Jordi).

No hay comentarios:

Publicar un comentario