Federalista per eliminació (Per Siscu Baiges)

Quan vaig escoltar que els independentistes deien que els federalistes no existien, vaig pensar que era el moment de fer-se’n. Quan deien que a Espanya no hi havia federalistes, vaig pensar que era el moment de buscar-los. Quan els independentistes diuen que el federalisme és impossible perquè no sabem amb qui federar-nos, vaig començar a dibuixar mapes d’una hipotètica Espanya federal

“Tu ets federalista per aturar l’independentisme”, em diuen alguns interlocutors convençuts de la causa secessionista. Tenen part de raó. Temps enrere mai no m’hauria plantejat que ser federalista fos un dels trets que em defineixen. De fet, quan CiU era nacionalista en comptes d’independentista, ni tan sols m’agradava el mot “catalanista” per identificar-me, contràriament a moltes persones del meu entorn que creien que així es diferenciaven dels convergents.

Els “ismes” atribuïts a territoris, sigui ciutats, comunitats o països, em sonen a antipàtics, creguts i insolidaris. Només els trobo tolerables quan es refereixen a l’esport i es plantegen com un joc del qual tothom en coneix les limitacions i frivolitat. “Viva el Betis manque pierda” és la síntesi perfecta d’allò que vull dir. S’és del Betis i tant li fa que jugui bé o malament, que guanyi o perdi, que estigui a Primera o a Segona Divisió. És una opció personal, quasi infantil. Per riure i treure’s l’estrés del damunt.   

A més, pateixo una malaltia congènita, diagnosticada pel meu pare quan ja era un marrec, que em porta a anar en contra sistemàticament dels corrents majoritaris. Novament, l’esport és l’única excepció en aquesta dinàmica. Tota la vida he estat culer i tot i la seva dependència actual d’una dictadura àrab continuo patint cada cop que anuncien els resultats del Barça en qualsevol competició. Crec que assoliré la maduresa definitiva el dia que trenqui el carnet blaugrana que mai no he tingut.

Això del federalisme sempre m’havia sonat a antiquat. Als llibres o reportatges sobre la història de Catalunya que ens parlaven de gent que havia viscut molts anys enrere, liderats per Pi i Margall

Potser això permet entendre perquè quan des de les altes instàncies polítiques i mediàtiques del país se’ns commina a fer-nos independentistes, jo m’hi posi d’esquena. Però, en girar-nos ens trobem que l’altra cara de la moneda són els que fan bandera de l’espanyolisme, per convicció o per guanyar vots. Si no puc ser ni espanyolista ni independentista, què em queda?

I en això van arribar els federalistes. A mi, això del federalisme sempre m’havia sonat a antiquat. Als llibres o reportatges sobre la història de Catalunya que ens parlaven de gent que havia viscut molts anys enrere, liderats per Pi i Margall. La història sempre m’ha semblat una trampa que serveix per legitimar actituds polítiques que, sovint, pensen més en la rendibilitat electoral que en el futur i les necessitats de la majoria de la població. Cadascú et parla dels seus historiadors bons, els que interpreten el que va passar anys enrere de forma correcte. Ho sintetitzava “El Roto” en l’acudit on es llegia: “Historiador, la teva pàtria et crida”. El gran Jaume Sobrequés és l’exemple viu d’aquest model d’historiador que em fa malfiar d’aquesta branca del coneixement.

Amb el pas del temps he anat trobant coincidències amb la gent que es mou en els cercles “federalistes”. Quan vaig escoltar que els independentistes deien que els federalistes no existien, vaig pensar que era el moment de fer-se’n. Quan deien que a Espanya no hi havia federalistes, vaig pensar que era el moment de buscar-los. Quan els independentistes diuen que el federalisme és impossible perquè no sabem amb qui federar-nos, vaig començar a dibuixar mapes d’una hipotètica Espanya federal.

Una estudiant em demanava fa un temps quants diners representaria per Catalunya federar-se amb Espanya. Una professora li deia que la independència portaria a Catalunya un regal anual de 16.000 milions d’euros. No puc quantificar el federalisme en euros. A partir de quina quantitat un independentista acceptarà que “Espanya ja no ens roba”?

I així arribem al moment actual. Quan algú em pregunta si sóc federalista, primer faig una ganyota de no saber què respondre; després puntualitzo que l’independentisme i l’espanyolisme em semblen dues actituds insolidàries i egoistes. Tot seguit passo a la vessant positiva i dic que jo entenc el federalisme com la voluntat d’agermanar persones i comunitats, d’avançar en la millora del benestar de les persones, de totes les persones, de resoldre les tensions entre col.lectius, comunitats i països, combinant solidaritat i justícia,...

Una estudiant em demanava fa un temps quants diners representaria per Catalunya federar-se amb Espanya. M’insistia en demanar-me una xifra perquè una professora li exigia i li deia que la independència portaria a Catalunya un regal anual de 16.000 milions d’euros. L’únic concret que li vaig saber dir és que la seva professora es fiava massa dels càlculs que fan els independentistes. No puc quantificar el federalisme en euros. A partir de quina quantitat un independentista acceptarà que “Espanya ja no ens roba”?

Ja sé que els meus arguments no convenceran ningú. No estan pensats per això. Si algú m’ofereix una altra etiqueta per identificar-me, que m’allunyi tant de la insolidaritat dels independentistes com de la dels centralitzadors, potser la compro. De moment, tinc aquesta. I m’agradaria poder tenir una bandera de referència per penjar-la al balcó entre tantes estelades i alguna que altra bandera espanyola i catalana. Però em diuen els meus amics federalistes que a nosaltres no ens agraden les banderes.

I segurament tenen raó!

Federalisme vs. independència: costos de transacció i aspectes distributius (Per Francesc Trillas)

Els costos de transacció un cop s’ha decidit avançar fermament cap a la independència, poden fer que no s’obtinguin guanys socials nets de la separació fins al cap d’uns cinquanta anys. En canvi, l’alternativa federal, tant a Espanya com a Europa, permet una evolució amb uns costos de transacció molt menors, incloent una menor incertesa, pel fet de poder evolucionar-hi des de les institucions actuals, tant autonòmiques a Espanya com d’unió embrionària a Europa

El federalisme no és una tercera via, és la primera via, és l’única via transitable per organitzar la nostra convivència, almenys dintre de la Unió Europea i la zona euro. Una reforma constitucional a Espanya seria un acompanyament molt útil, i s’haurà d’acabar produint, encara que avui és difícil perquè els nacionalistes d’aquí i allà prefereixen no resoldre el problema. Però ningú creu seriosament, em sembla, que es pugui avançar legalment en les necessàries reformes institucionals sense un aprofundiment federal de l’estat de les autonomies i sense una Europa que avanci cap a un model més federal que intergovernamental: una Europa unida i democràtica sense fronteres que esdevingui un estat federal europeu.

El concepte de costos de transacció ajuda a entendre per què, quan els independentistes en països desenvolupats han de concretar la seva proposta, en realitat molts d’ells acostumen a acovardir-se, i quedar-se en conceptes ambigus (especialment a Europa i el món globalitzat d’avui) com la “sobirania plena”, o la creació d’un “estat” de definició imprecisa, o l’original “separar-nos per després unir-nos”. Els costos de transacció són els que es deriven d’arribar a acords i fer-los complir, i de reformar les institucions que governen les relacions humanes en els seus aspectes formals i informals. És un concepte que va desenvolupar el gran economista britànic recentment desaparegut Ronald Coase, i que el politòleg Robert Young ha aplicat als debats secessionistes en països democràtics com Canadà.

Young argumenta que, incloent els costos de la incertesa sobre allò que succeirà en el futur, a la qual condueix la necessària ambigüitat dels sobiranistes, els costos de transacció un cop s’ha decidit avançar fermament cap a la independència, poden fer que no s’obtinguin guanys socials nets de la separació fins al cap d’uns cinquanta anys. En canvi, l’alternativa federal, tant a Espanya com a Europa, permet una evolució amb uns costos de transacció molt menors, incloent una menor incertesa, pel fet de poder evolucionar-hi des de les institucions actuals, tant autonòmiques a Espanya com d’unió embrionària a Europa. 

Un nou senat, competències blindades, multilingüisme, mecanismes transparents de finançament basats en regles automàtiques i no en la discrecionalitat, són reformes ambicioses que cal introduir, però que no generen la incertesa institucional de no saber quins països reconeixeran el teu passaport, de no saber quines institucions es faran servir per pagar la teva pensió, o de no saber quins tractats internacionals garantiran la seguretat del teu país. A Europa, unió bancària, tresor federal, unió fiscal, govern i president europeus (per exemple, que el president de la Comissió i del Consell siguin la mateixa persona, elegida pel Parlament Europeu), serien grans avenços, però factibles, amb menys costos de transacció associats que una cascada de secessions.

Un nou senat, competències blindades, multilingüisme són reformes ambicioses que no generen la incertesa institucional de no saber quins països reconeixeran el teu passaport, de no saber quines institucions es faran servir per pagar la teva pensió, o de no saber quins tractats internacionals garantiran la seguretat del teu país

Per això les alternatives secessionistes troben grans dificultats quan han de clarificar la seva ruta, i quan arriba l’hora de la veritat sembla que molts d’ells s’arronsen, demanant “sobirania” en comptes d’independència en alguns casos (Canadà), o elaborant projectes “independentistes” que inclouen no canviar de cap d’estat, ni de moneda, ni de televisió pública (com en el cas escocès). O que plantegen separar-se per tornar-se a unir ràpidament (l’últim invent dels assessors d’Artur Mas).

Els costos de transacció són tan grans, que quan els promotors es veuen obligats a revelar els detalls del seu projecte, resulta que la independència no és gaire independent, i en realitat els costos rellevants no acaben sent els de la independència, sinó els de fer bullir l’olla a una pressió més o menys controlada si pot ser durant dècades, cosa que ja va bé a les dretes d’un costat i l’altre per amagar desigualtats i corrupcions. I en aquest bullir l’olla l’efecte fonamental és la divisió o en casos extrems la desaparició de l’esquerra. I per tant la continuïtat de polítiques de dretes, a Catalunya per exemple les polítiques nefastes de Boi Ruiz o Irene Rigau, o la continuïtat de pressupostos regressius, com ens recordava Guillem Martínez. Una part molt important dels votants d’esquerres a Catalunya no recolzaran mai la independència per raons culturals i socials d’afinitat amb Espanya. En aquest sentit, el de facilitar la divisió de l’esquerra potencialment majoritària, l’efecte redistributiu del moviment independentista és enormement regressiu. La dreta també es divideix, perquè també té afinitats culturals diverses, però la dreta social en una societat industrialitzada és habitualment minoritària, i el que hi perd amb la seva divisió ho guanya amb escreix amb la divisió de l’esquerra.

A Catalunya el procés sobiranista perjudica als sectors populars perquè impedeix l’articulació d’una majoria d’esquerres que apliqui programes de progrés sostenible en l’únic context on és avui això possible, que és el context europeu. Nacionalisme i socialisme no lliguen

Ho fan no conscientment potser, sinó d’una forma evolutiva i adaptativa, però pels detalls que donen de la independència quan no tenen més remei, molts líders independentistes (a Catalunya, Quebec i Escòcia) sembla que troben més útil el moviment i el procés que la independència en si, com ha argumentat brillantment Jordi Soler. Per això crec que aquells que des de l’esquerra de bona fe s’afegeixen al procés (demanant una consulta ex-ante sense que hi hagi un projecte elaborat darrera els conceptes que es plantegen a l’electorat, o proclamant sobiranies) en realitat fan el joc a erosionar l’esquerra. I també sense saber-ho fan el joc a erosionar els objectius compartits del catalanisme: bàsicament, preservar la cultura catalana de la qual la llengua n’és el component principal, amb el suport de persones d’altres orígens culturals, i modernitzar Espanya amb la vista a Europa. Els eixos nacional i social no són ortogonals (és a dir, no són independents l’un de l’altre: l’eix nacional és social). En altres processos secessionistes pot no ser així (com a l’Índia), però a Catalunya el procés sobiranista perjudica als sectors populars perquè impedeix l’articulació d’una majoria d’esquerres que apliqui programes de progrés sostenible en l’únic context on és avui això possible, que és el context europeu. Nacionalisme i socialisme no lliguen, li va dir Einstein a Campalans en una visita a Catalunya. En això, és a dir, pel que fa a la divisió de l’esquerra i l’efecte boomerang per al catalanisme, els costos del federalisme (desenvolupant la idea d’unió en la diversitat i de govern compartit, a Espanya i Europa) no sols són menors, sinó inexistents.

Federalismo en el Estado de bienestar (Borrador para amigos) (Por José Luis López Bulla)

El Estado de bienestar fue una conquista itinerante, especialmente de las izquierdas sociales y políticas, en el marco del Estado nacional y en el contexto de la empresa taylorista-fordista, que hoy están en profunda crisis. El federalismo necesita un programa de Estado de bienestar

Posiblemente uno de los escenarios que pueden darle mayor credibilidad social al federalismo sea el tratamiento que se le dé al Estado de bienestar. Un federalismo que no aborde tan importantísima cuestión deviene música celestial, y no será, como afirmaba Hegel, «una bandera en la cabeza de la gente». El tema es de la mayor importancia precisamente en estos momentos de concienzudo y sistemático ataque al Estado del bienestar y al conjunto de bienes democráticos que representa. Un ataque que está provocando, de un tiempo a esta parte, una reacción general de protesta en toda la piel de toro.    

Es obvio que el federalismo necesita un programa de Estado de bienestar. Ahora bien, a mi entender, es imprescindible situar una discusión previa acerca de los prerrequisitos o precondiciones de ese programa federalista. Por esta razón: el Estado de bienestar fue una conquista itinerante, especialmente de las izquierdas sociales y políticas, en el marco del Estado nacional y en el contexto de la empresa taylorista-fordista, que hoy están en profunda crisis. Por otra parte, los elementos más potentes  del Estado de bienestar tenían una fuerte característica centralista, sin que este adjetivo tenga en esta ocasión una connotación despectiva.

Así las cosas, no se puede elaborar un programa federal de welfare sin tener en cuenta que: 1) los federalistas no estamos por un Estado centralista; 2) el gigantesco cambio de paradigma que llamaré, por pura comodidad, postfordista; 3) la reconstrucción del Estado de bienestar tras la desestabilización que están produciendo las políticas neoliberales, así las del Partido Popular (PP) como, aquí en Catalunya, las del gobierno de Convergència i Unión (CiU). En resumidas cuentas, los federalistas no podremos elaborar un programa de welfare –teniendo en cuenta que un programa no es un zurcido de retales varios--  si no nos aclaramos antes en los prerrequisitos. Hablando en plata: no se trata de proponer una “plataforma reivindicativa” y, a continuación, ver de qué manera encaja en el proyecto federalista. Porque eso sería algo parecido a trazar las calles e inventarse después qué tipo de urbanismo requiere la ciudad. Peor todavía, obviando la compatibilidades de las calles entre sí y de todas ellas con el proyecto de urbanismo.

Seamos claros: se trata de abordar la crisis del Estado de bienestar como expresión de la crisis que pone en discusión no sólo el eje de poderes públicos, estatales y privados, sino también la consecución de determinados objetivos de política económica y fundamentalmente el conjunto de mecanismos que presiden la relación entre Estado y economía, entre economía y sociedad, entre la sociedad y las instituciones. Y, más todavía, la relación entre economía y cuestión medioambiental. En suma, no empecemos la casa por el tejado.  
Una última consideración: en la construcción de ese «urbanismo federal» deberían participar el mayor número de sujetos sociales,  políticos y del mundo de los conocimientos humanistas y técnicos.

Stéphane Dion: “En Canadá esta pregunta en dos partes sería denunciada” (por Beatriz Silva)

“Si esta cuestión se planteara en Canadá, esta pregunta en dos partes sería denunciada y se exigiría al gobierno del Partido Quebequés (PQ) desde todas las partes involucradas que se planteara sólo la segunda parte de la pregunta”. Es lo que opina el ex ministro de Asuntos Intergubernamentales de Canadá, Stéphane Dion, una de las personas que conoce mejor los procesos que han permitido la celebración de dos referéndums de secesión en Quebec.

Dion, actual parlamentario del Partido Liberal de Canadá, ha contestado a Esquerra sense fronteres desde Ucrania donde se encuentra formando parte de una Misión de Observación Electoral.

“¿Qué es entonces un estado no independiente?”, se pregunta Stéphane Dion

El ex ministro quebequense cree que si en Canadá se planteara una situación similar a la que ahora proponen en Cataluña CiU, ERC, ICV i la CUP para la celebración de una consulta de autodeterminación, ninguna de las partes involucradas la aceptaría.

Según Dion, la pregunta debería ser: “¿Desea usted que Quebec se convierta en un estado independiente?” Y luego añade respecto a la primera parte de la pregunta planteada por los soberanistas catalanes, que ve fuera de lugar: "¿Qué es entonces un estado no independiente? ¿Un estado de los Estados Unidos? Si en Canadá sucediera algo así el gobierno del Partido Quebequés sería acusado de manipular a los votantes”,  ha sido la reflexión de Stéphane Dion al conocer la doble pregunta planteada en Cataluña: “¿Quiere que Cataluña se convierta en un Estado? Sí o no”. Y a continuación, y en caso afirmativo, una segunda cuestión: “¿Quiere que este Estado sea independiente? Sí o no”.

Stéphane Dion ha subrayado en todo momento que habla sólo en el supuesto de que una situación similar se produjera en Canadá y que no quiere intervenir en la cuestión catalana sino sólo compartir la experiencia de Canadá.
Dion es uno de los forjadores de la llamada Ley de Claridad, promulgada el año 2000 para establecer las condiciones por las cuales el gobierno de Canadá puede entrar en negociaciones para conducir a la secesión de una de sus provincias. Esta ley exige que un referéndum secesionista tenga “una pregunta clara y una mayoría nítida”, además de una negociación previa con el Estado.

“Los electores de Quebec y los de todo Canadá deben saber qué se decide. Se exige claridad y que el referéndum se defina por un claro margen”, dice Dion respecto a esta ley. El ex ministro ha reiterado en muchas ocasiones que la única vía por la que se puede llevar a cabo una secesión es a través de la negociación, dentro de los marcos legales establecidos y nunca por actuaciones unilaterales del Gobierno de la provincia secesionista. 
Dion, un federalista quebequense convencido, ve con enorme escepticismo la celebración de referéndums de autodeterminación en sociedades plurales por la división social que éstas pueden producir.

Preguntas espesas y chocolate claro (Por Adrià Casinos)

¿Qué se supone que se entiende por estado? ¿Tienen todos los partidos que han llegado a ese consenso la misma concepción de lo que es estado? 

La alianza soberanista ha convocado a los ciudadanos de Cataluña a votar el 9 de noviembre de 2014,  si queremos que la actual comunidad autónoma sea un estado o no. Pero de entrada una pregunta a la pregunta: ¿Qué se supone que se entiende por estado? Otrosí: ¿Tienen todos los partidos que han llegado a ese consenso la misma concepción de lo que es estado? 

Hay diversos ejemplos a nivel mundial de que llamarse “estado” puede suponer los mismos o menores derechos descentralizadores que llamarse de otra manera. Ejemplos: Estados Unidos vs. Canadá; Venezuela vs. Argentina. ¿Hay menos federalismo en Canadá y Argentina que en Estados Unidos y Venezuela, simplemente porque las unidades territoriales de aquellos sean “provincias” y las de los segundos “estados”? ¿Qué decir de Bélgica que se define como un estado federal formado por regiones? En la República Federal Alemana hay tres “länder” (Turingia, Sajonia y Baviera)  con el nombre de “Freistaat” (Estado libre) pero ello no supone ninguna diferencia con respecto a las otras trece unidades territoriales. En definitiva, ni la terminología en la que se basa el llamado “derecho a decidir” está clara.

Adrià Casinos es catedrático de Zoología de la UB

Sr. Duran i Lleida, ¿dónde está el dinero? (Por Carlos Jiménez Villarejo)

Dos formaciones que se proponen salvar a Cataluña de una supuesta catástrofe financiera, UDC y CiU, están sumidas en un cataclismo económico a causa de su desastrosa gestión económica. Sólo salen adelante gracias a su estrecha alianza con los poderes financieros. Su nivel de endeudamiento es muy superior al del resto de partidos políticos catalanes y españoles

Como es sabido, el Tribunal de Cuentas (TCU), por fin, ha actualizado su información sobre las cuentas de los partidos políticos en los ejercicios 2009-2011. Ha sido, sin duda, consecuencia de la presión de la opinión pública ante las permanentes noticias sobre la financiación irregular del PP y su contabilidad B.

Pero hoy deseamos resaltar el estado de las cuentas de uno de los partidos que gobiernan Cataluña: Unió Democrática (UDC). Porque parece advertirse un elevado grado de opacidad que, siguiendo el análisis del TCU, podríamos calificar de deliberado. Eso sí, mientras participa, con mayor o menor intensidad, en el confuso proceso sobre el llamado derecho a decidir. Derecho que debería haberse dedicado hace tiempo a sanear las oscuras cuentas del partido; porque ciertamente, no se sabe muy bien quien “decide” en dicha formación, si sus dirigentes o sus acreedores. Por otra parte, el TCU continúa ocultando cuales son las entidades de crédito que tan generosamente financian a los partidos y especialmente a UDC.

Llama poderosamente la atención el elevadísimo grado de endeudamiento financiero de UDC:

2009                                            13.602.518,27 euros

2010                                            14.110.547,27  euros

2011                                            16.276.780,13  euros

Ello refleja una actividad política y electoral que, por razones que desconocemos, está muy por encima de su capacidad económica y genera una subordinación respecto de los poderes financieros.

Pero además el TCU describe una operación en la que es preciso detenerse. En el ejercicio 2011 UDC, “concertó una operación crediticia" por importe de 5.847.338,74 de euros, con la que se canceló una operación de 3,6 millones de euros de principal y 1.085.457,19 de euros por intereses devengados y no vencidos, intereses de demora y comisión de cancelación. Sin embargo, el día siguiente a la concertación de la citada operación crediticia, la entidad financiera realizó un abono de 489.170,50 de euros a favor del partido sin que el partido haya facilitado el motivo de este abono.  En el extracto bancario figura como "regularización operación préstamos".

Sin que se haya aportado documentación suficiente sobre la citada operación de “refinanciación”, continúa el TCU, UDC ha incumplido lo dispuesto sobre los acuerdos de los partidos "respecto de las condiciones de la deuda mantenida con entidades de crédito". Aunque en el texto donde el TCU  describe dicha operación no es precisamente un modelo de información transparente, es decir inteligible para cualquier ciudadano, según expertos consultados, parece deducirse que UDC ha conseguido de una entidad de crédito que el TCU no precisa, un crédito de 4,3 millones con el que ha cancelado otro por el que debía en total 4,7 millones y la diferencia la ha cancelado con cargo a  una misteriosa "regularización operación préstamos", de alcance desconocido, operación que, si no se justifica debidamente podría encubrir una donación. Donación que, de ser cierta, estaría absolutamente prohibida. Es Duran i Lleida quien debería aclarar algo que ni el TCU es capaz de exponer con nitidez.

Pero el TCU desvela un dato más que podría vincularse a supuestos de corrupción y que en los respectivos Parlamentos debería aclararse, con independencia de que la Fiscalía actuase. El TCU dice que “Dos de los donantes (a UDC por un importe total de 270.000 euros) tenían contratos suscritos o percibían subvenciones de las Administraciones Públicas, incumpliendo lo establecido en el Art. 4.2.c) de la Ley Orgánica de Financiación de Partidos”.

¿Está recibiendo Unió Democrática de Cataluña (UDC) donaciones similares a las investigadas y perseguidas por el caso Gürtel? ¿Quiénes son los donantes y qué contraprestación han recibido?

Las preguntas que se plantean son obvias. ¿Son supuestos similares a las donaciones investigadas y perseguidas en el caso Gürtel? ¿Quiénes son los donantes y qué contraprestación han recibido?

Además de otras muchas irregularidades advertidas por el TCU, es muy preocupante que la sociedad civil catalana desconozca que uno de los partidos que gobierna Cataluña y la propia coalición gobernante -con la participación de Convergencia Democrática (CDC)-, están  absolutamente endeudados, muy por encima del resto de los partidos catalanes y españoles.

Mientras, malgastan el dinero público estudiando supuestos agravios procedentes de España el “patrimonio neto negativo” de ambos es el siguiente:

UDC                 2009          -8.044.676,69  euros

  2010          -10.239.151,31 euros

  2011          -11288.910,58 euros

CiU                   2009          -10.694.893,96 euros

  2010          -12.214.854,08 euros

  2011           -10.184.954,65  euros

Ello expresa que lo que deben es mucho mayor que lo que tienen. O dicho de otra manera, que su pasivo (las deudas con los bancos, con la seguridad social, con hacienda, etc.) es superior a su activo (el dinero que tienen, sus depósitos en los bancos, el valor de sus inmuebles, lo que le deben terceros, etc.). Concluyendo: son absolutamente insolventes.

Lo que quiere decir que ambas formaciones, que se proponen salvar a Cataluña de una supuesta catástrofe financiera, están sumidas en un cataclismo económico a causa de su desastrosa gestión económica de la que sólo salen adelante gracias a su estrecha alianza con los poderes financieros. Es urgente que los ciudadanos catalanes derroten democrática y definitivamente las proclamas soberanistas y derechistas y, por tanto, engañosas, de esos dirigentes. Porque ciertamente, esos ciudadanos saben o deben saber que, ante sus necesidades económicas más o menos perentorias, nunca recibirán de los Bancos el trato privilegiado que otorgan a los dirigentes de CiU y de UDC.

L'argument emocional (Per Lluís Bosch)

una petita resposta a Seamos razonables de Victòria Camps

Entre les raons que em fan sentir federalista hi ha alguns elements racionals i de la raonabilitat, però crec que em cal dir: que també hi ha motivacions estrictament emocionals, passionals i estètiques. I em sembla oportú explicar que el meu federalisme no es deu tan sols a una avorrida reflexió seriosa, assenyada i caparruda

Sempre he trobat dificultats per a parlar de les coses mirant-les de cara o amb ulls científics i objectius, i molt sovint he recorregut a la metàfora, la hipèrbole o fins i tot la parabòla. Fins i tot en petites qüestions domèstiques. Aquest dèficit em deu haver dut a escriure ficció, penso de vegades: una simple qüestió de disposició mental, qui sap si una determinada estructura de les neurones.

El cas és que no dec ser l'únic, perquè en el debat sobiranista català -per posar un exemple- trobo moltes argumentacions més aviat literàries: des de la poesia lírica a l'èpica, sense oblidar el rococó. Molt sovint llegeixo que l'èxit mediàtic i popular de l'independentisme es deu a la seva enorme capacitat de connectar amb les emocions i de crear espectatives il·lusionants (o il·lusòries, suposo). El món té una explicació cientifica que no l'acaba d'explicar mai, i per això devem necessitar el complement poètic des de temps immemorials. Lamento que Wittgenstein no sigui entre nosaltres, perquè intueixo que ens podria dir coses molt interessants en aquest temps d'incertesa.

En sentit contrari, veus molt autoritzades diuen que l'independentisme cau en el pou de les emocions mentre que el federalisme té la innegable solidesa de la racionalitat. En aquest debat llegeixo un bon article de Victòria Camps, que en sap molt. Crec que té raó en tot allò que argumenta, però en reivindicar la raonabilitat abandona el territori de les emocions, el cedeix gratuïtament. Quan em demano quantes decisions importants he pres al llarg de la meva vida basant-me en la raó o en la racionalitat me n'adono que són poques, i que la major part dels cops l'ús exclusiu de la racionalitat m'ha dut als errors.

Ens enamorem de persones i d'idees, i tendim a buscar, a posteriori, raons que ho expliquin. Però a mi no em sembla racional trobar raons.

Entre les raons que em fan sentir federalista -per continuar en aquest debat- hi ha alguns elements racionals i de la raonabilitat, però crec que em cal dir: que també hi ha motivacions estrictament emocionals, passionals i estètiques. I em sembla oportú explicar que el meu federalisme no es deu tan sols a una avorrida reflexió seriosa, assenyada i caparruda. Dit d'una altra manera, per raons que desconec m'emociono cada cop que veig el Novecento del Bertolucci i em vaig deprimir en veure el Braveheart de Mel Gibson. Em posa la pell de gallina el relat sobre la solidaritat internacional que exposa Angela Jackson a Preludi de la darrera batalla, em fa plorar La lengua de las mariposas. Em commou fins a les entranyes El maestro que prometió el mar i m'omple de dubtes la Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives.

Em remouen les entranyes l'Albert Camus de L'estranger i El corto verano de la anarquía del H.M. Enzensberger. Les memòries d'Azaña i la tomba de Machado a Colliure. Vibro amb ¿Por quién doblan las campanas? tot i que no és una gran peça. Em fascinen la fantasia de La guerra del fin del mundo -per més que sigui controvertit el Vargas Llosa-, El viatge a Icària de Cabet, Els de Barcelona del Kaminski. I en general, totes les ficcions obreristes, internacionalistes. M'agraden els discursos tan poc racionals del Comandante Marcos i les visions del Che.

Em vaig enamorar de Carlos Fuentes a partir de Gringo viejo. És la història d'un home que decideix que, posats a morir, val la pena fer-ho per una causa justa que no tingui res a veure amb el lloc on vaig néixer. Contradictori i irracional, sí, tant com humà.

Em vaig avorrir solemnement amb El coronel Macià, m'horroritza The Birth of a Nation i m'espanten els articles de Sabino Arana. Les fantasies patriòtiques de Jordi Bilbeny i la seva Nova història em dibuixen un neguit inquiet als llavis. I més encara quan veig que ha rebut la benedicció de Jordi Pujol.

Recordo que, quan era un adolescent, el meu pare em va dir que algunes opcions polítiques es defensen des de la passió, i no es referia a la independència si no al conflicte social (allò que abans en deien lluita de classes). Em pregunto si aquesta aportació va ser rellevant en la conformació de les meves idees actuals, o si només és el record d'una anècdota.

Sigui allò que sigui, em sembla que ho he de dir i ho he de deixar per escrit: en el territori del meu imaginari i de les meves emocions hi ha una visió del món en què la península ibèrica és una federació de pobles que es troben, dialoguen i cooperen. M'emociona pensar així. Em fa sentir feliç.