jueves, 27 de marzo de 2014

Sense feina ni subsidis però “volem decidir” (per Siscu Baiges)

Des de que algú va pensar que era millor parlar de “dret a decidir” que de l’autodeterminació o la independència de Catalunya, aquesta fórmula ha estat la solució per totes les situacions compromeses. Començo a témer que a les reunions dels veïns d’una escala per decidir si es posa o no aire condicionat primer calgui apuntar-se al “dret a decidir”, el gran problema


Els secretaris generals dels sindicats UGT i Comissions Obreres a Catalunya, Josep Maria Alvarez i Joan Carles Gallego, van reunir-se amb el secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, i el primer secretari del PSC, Pere Navarro. A la sortida de la reunió, els periodistes, més interessats en el debat independentista que en el combat dels treballadors contra l’Europa de l’austeritat, els van demanar sobre com havia anat la conversa amb els dirigents socialistes en matèria “sobiranista” i Alvarez i Gallego van dir allò tant amanit de mostrar-se partidaris del “dret a decidir”.



Des de que algú va pensar que era millor parlar de “dret a decidir” que de l’autodeterminació o la independència de Catalunya, aquesta fórmula ha estat la solució per totes les situacions compromeses. Si algun dia, la meva dona –cosa que no passarà mai- m’enxampa amb una amant al llit, en comptes del clàssic “no és el que et penses”, intentaré convèncer-la que estic exercint el meu inalienable “dret a decidir”.
Al portaveu del PSC al Parlament de Catalunya, Maurici Lucena, el va treure de polleguera que alguns titulars de mitjans de comunicació destaquessin la convicció autodeterminista d’Alvarez i Gallego en comptes dels temes laborals i socials que se suposa que preocupen prioritàriament als dirigents sindicals. Va dir-ho i va beure oli. Els mitjans pro-independentistes van titular “Lucena renya els sindicats per defensar el dret a decidir davant de Rubalcaba”. I ràpidament molts militants d’UGT i Comissions Obreres van saltar a la jugular del portaveu parlamentari socialista.
Farien el mateix els dirigents sindicalistes escocesos si es reunissin amb el líder de l’oposició laborista britànica? Si Cameron s’oposés a la consulta escocesa, els sindicalistes d’aquest país prioritzarien aquesta reivindicació en una trobada conjunta?
No és una qüestió que afecti només els sindicalistes. En un dels àmbits en què em moc més, el de la solidaritat amb el Tercer Món, algunes entitats han viscut com una pressió incòmoda les peticions perquè es definissin sobre “el dret a decidir” sobre la independència de Catalunya. Artur Mas reclamava fa uns dies que les associacions de pares i mares també s’apuntin al debat. És difícil participar de cap moviment associatiu on no hi arribi, d’una forma o altra, el requeriment per “mullar-se” en aquest àmbit. Començo a témer que a les reunions dels veïns d’una escala per decidir si es posa o no aire condicionat primer calgui apuntar-se al “dret a decidir” el gran problema. 
“Zapatero a tus zapatos”, diu la dita castellana. En català hi ha les versions “qui és sabater que faci sabates”, que a Mallorca adopta la variant més original i divertida “Des teu pa faràs sopes”.
No pot ser que el “dret a decidir” enterboleixi qualsevol altra debat. No ha de ser excusa per postergar el debat sobre la precarietat laboral, per posar banyes a la parella o l’ajuda que es dóna als nens sirians que viuen en camps de refugiats.
Si el “dret a decidir” és tan indiscutible i primari com es presenta, si és tant irrebatible com que “dos i dos fan quatre”, doncs no en parlem més. O que en parlin els que organitzen consultes populars i eleccions plebiscitàries, però els sindicats, les ONGDs o les entitats esportives s’haurien de dedicar a les seves sopes i els sabaters a fer sabates (i que no siguin totes estelades, sisplau!)

No hay comentarios:

Publicar un comentario