Té credibilitat sostenir que l’independentisme català de 2014 sigui no nacionalista? És realment no nacionalista la parafernàlia, la forma d’expressar-se i la simbologia de l’actual moviment independentista català? La competència per veure qui posa més banderes i més grans, els brots d’hispanofòbia, la culpabilització de l’enemic exterior són, segons la meva opinió, expressions canòniques de nacionalisme pur i dur
Alguns que participen o donen suport,
amb diferents graus d’entusiasme, al moviment independentista a Catalunya, fan
un esforç per justificar-se dient que o bé ells, o bé el moviment en sí, no té
un caràcter nacionalista. Adrià Casinos s’ha referit amb bons arguments a un d’aquestscasos, però no és un cas aïllat. Ho he sentit dir a amics meus que han assistit
a algunes de les grans manifestacions independentistes. Fins i tot personatges habitualment
afins al nacionalisme català com Jordi Barbeta (Jordi Barbeta!!) han fet
intents per distanciar-se del nacionalisme, sense abandonar el seu suport al “procés”.
La proliferació de tota mena d’uniformes estelats com sabates, camisetes, jerseis, tovalloles i, fins i tot, tapiceries de cotxes són expressions nacionalistes
És encomiable i és d’agrair que hi hagi
persones que recolzen l’independentisme i que vulguin distanciar-se del
nacionalisme, encara que de vegades un pugui sospitar que ho fan, conscientment
o no, potser per un problema de mala consciència alguns, o per raons de màrketing
uns altres: el concepte de nacionalisme, senzillament, no ven. I dic que és d’agrair perquè el
nacionalisme és una de les pitjors
plagues de la humanitat, co-responsable de les principals desgràcies del segle
XX (dues guerres mundials i la guerra dels Balcans, entre altres) i d’algunes
de les principals amenaces del segle XXI.
En els nostres dies de fluxes i
problemes globals, de diversitat i d’identitats i sobiranies compartides, els
estats-nació están en declivi, si no completament obsolets, i resulta anacrònic
seguir sostenint que el món s’ha d’organitzar en base a nacions, quan aquestes
es barregen pels carrers. Els independentistes més lúcids ho saben, i per això
fugen de l’associació independentisme-nacionalisme com de la pesta.
El nacionalisme, espanyol, català, rus
o d’on sigui, és pitjor que l’independentisme.
Que un col·lectiu en un territori
busqui la secessió en un moment donat del temps pot ser comprensible per raons
de vulneració dels drets humans, d’explotació d’un grup ètnic per un altre, o
com a solució extrema quan valors universals compartits per tothom estan en
perill. Per això ens sembla molt raonable que el procés de
descolonització portés a l’Índia i a tants altres països a la independència.
Això no converteix qualsevol procés independentista en motiu de satisfacció,
com saben molt bé els pobres habitants de Sudan del Sud o de Mali del Nord. Com
que en les democràcies consolidades no es donen aquests problemes, hi ha molt
poques secessions en els països desenvolupats, per no dir cap ni una.
Però així com em venen al cap circumstàncies
que podrien justificar la secessió, no em venen al cap circumstàncies que
puguin justificar el nacionalisme com a ideologia dominant. Molts diuen que el
nacionalisme del veí pot justificar el nacionalisme propi. Però això em sembla
francament una anomalia argumental semblant a convertir en virtut pròpia allò
que són defectes en els altres.
En realitat, molts dels problemes que patim els ciutadans de Catalunya els compartim amb la resta d’espanyols, i molts altres amb molts europeus, i altres encara amb ciutadans de tot el món
Hi ha qui pugui pensar que sóc un
exagerat, que hi ha nacionalismes que no són tan malignes. Però em sembla que
no sóc l’únic que ho pensa, d’altra manera no s’entendria que tanta gent es vulgui
desmarcar del nacionalisme. Però, independentment de les desgràcies del
nacionalisme, que potser me les imagino jo, té credibilitat sostenir que l’independentisme
català de 2014 sigui no nacionalista? Se suposa que quan es diu que no és
nacionalista és perquè és un independentisme racional, com a reacció única a un
seguit de problemes que afecten a Catalunya i que tenen la seva culpa en
Espanya.
En realitat, molts dels problemes que
patim els ciutadans de Catalunya els compartim amb la resta d’espanyols, i
molts altres amb molts europeus, i altres encara amb ciutadans de tot el món.
Una solució tan dràstica i de conseqüències tan incertes per als nostres drets
ciutadans i per al nostre benestar com la independència es posa pel davant de
buscar solucions solidàries i col·lectives amb la resta de persones d’Espanya
(amb els quals per cert molts tenim en comú parentiu, cultura, dos idiomes, i
relacions comercials), d’Europa i del món que comparteixen els mateixos
problemes. No és un valor bàsic de la racionalitat l’universalime, és a dir, la
noció que tota la humanitat té els mateixos drets? És racional, pot ser fruit d’un
argument que no passi pel nacionalisme, pretendre per a nosaltres unes
solucions de les quals volem que quedin exclosos la resta de ciutadans
espanyols que comparteixen els nostres problemes, des de les polítiques d’austeritat
fins a la crisi de la monarquia?
Per altra banda, és realment no
nacionalista la parafernàlia, la forma d’expressar-se i la simbologia de l’actual
moviment independentista català?
La competència per veure qui posa més
banderes i més grans, l’ocupació abusiva de l’espai públic, la proliferació de
tota mena d’uniformes estelats (sabates, camisetes, jerseis, tovalloles…), els
brots d’hispanofòbia, la culpabilització de l’enemic exterior, la manipulació permanent
del llenguatge (llibertat, democràcia), la utilització manipuladora de mites
del passat com a Sèrbia i Crimea… no són tot això expressions canòniques de
nacionalisme pur i dur?
No són exemples de nacionalisme tronat
dir que “el destí de les velles
nacions d’Europa és tenir el seu propi estat” (Artur Mas) o referir-se al fet de tenir diverses
identitats com una patologia (Josep M. Terricabras)? Si l’independentisme no fós
nacionalista, tenir un nou estat no es veuria com un “destí nacional” (sinó com
quelcom que contribueix a millorar el benestar de la humanitat) i no hi hauria
d’haver problema a reconèixer una obvietat: la identitat dels catalans, com la
de la immensa majoria dels europeus, és plural. I quan dic plural no em
refereixo només a la Vall d’Aran: em refereixo a la presència a Catalunya de la
cultura espanyola, junt amb la catalana, i junt amb la cultura de molts
nouvinguts.
El nacionalisme independentista català es diferencia ben poc d’altres nacionalismes en un sentit crucial: es basa en una inversió fenomenal de temps, energies i recursos en la creació d’un marc mental per ocultar les divisions de classe
En la meva opinió, el nacionalisme
independentista català es diferencia ben poc d’altres nacionalismes (imperials,
totalitaris, ètnics, majoritaris i minoritaris) en un sentit crucial: es basa
en una inversió fenomenal de temps, energies i recursos en la creació d’un marc
mental per ocultar les divisions
de classe. Això no és necessàriament conscient, sinó que es basa en mecanismes psicològics
i socials arrelats en la nostra evolució des de l’època en què érem caçadors-recol·lectors
(quan a diferència d’ara, el món sí que estava organitzat en clans i les
desigualtats eren escasses).
Finalment, si l’independentisme és
racional i no nacionalista, com és que el moviment independentista no està
uniformement distribuit en el territori i entre grups lingüístics i culturals?
Com és que hi ha més estelades a Vic que a l’Hospitalet? Com és que els partits
independentistes tenen més presència a comarques que a l’àrea de Barcelona?
Un dels grans experts en nacionalisme, Ernest Gellner, deia que el nacionalisme és l’aspiració de les nacions a tenir el seu propi estat. És a dir, no distingia entre nacionalisme i independentisme. Potser és una definició extrema. Wikipedia diu que el nacionalisme és la identificació de l’individu amb la nació. Busco i remeno, i no trobo cap definició de nacionalisme que no em sembli d’aplicació al gruix de l’actual moviment independentista català, i en especial als seus principals dirigents.
Un dels grans experts en nacionalisme, Ernest Gellner, deia que el nacionalisme és l’aspiració de les nacions a tenir el seu propi estat. És a dir, no distingia entre nacionalisme i independentisme. Potser és una definició extrema. Wikipedia diu que el nacionalisme és la identificació de l’individu amb la nació. Busco i remeno, i no trobo cap definició de nacionalisme que no em sembli d’aplicació al gruix de l’actual moviment independentista català, i en especial als seus principals dirigents.
No hay comentarios:
Publicar un comentario