La generació a la que pertanyo comparteix, entre d’altres, una característica interessant: ha construït la seva ideologia en els temps d’explosió de la crisi de 2008 i l’inici del procés. Per si mateix aquest fet podria fonamentar una discussió extensa però, en aquest cas, centraré l’atenció en quina ha estat la nostra introducció al federalisme. En un ambient crispat i de tensió política, el federalisme se’ns presenta emmarcat argumentalment en la necessitat de solucionar un problema. Per tant, la discussió federal es planteja en tot moment com a contraposició a un nacionalisme imperant, no només a Catalunya sinó a la resta d’Europa. És curiós recordar ara la diversitat de termes que s’han fet servir per parlar de federalisme des de l’inici del procés (tercera via, solució de consens, model alemany...), molts fins i tot eufemístics per parlar de federalisme sense ser acusat de botifler.
El fet que la construcció del concepte federal s’hagi desenvolupat des
d’una visió de problema nacionalista és un dels reptes als quals ens enfrontem
en un moment en què Catalunya té la oportunitat (irrenunciable) de tornar a
posar en marxa la seva maquinària institucional i de refer la seva integració
amb la resta d’Espanya. La inflamació nacionalista ha desfermat en molts
sectors de la societat el rebuig i el cansament per tot allò relacionat amb el
model territorial i el nacionalisme i ara, encara més, en un context
post-pandèmia, el que es reclama una sortida a la crisi: oportunitats laborals
pel jovent, habitatge assequible, en general, una expectativa de futur. Per
tant, cal reprendre el relat federalista per evitar el temut “puede contener
trazas de procés”. Perquè què és el federalisme sinó la tendència natural
de la societat moderna per afrontar reptes socials i econòmics com l’actual?
Per impulsar el concepte més enllà de la conjuntura nacionalista serà
fonamental recuperar el prestigi de les institucions, recuperar el suport ampli
de la societat a la maquinària federal amb la que, fins fa uns anys, es
treballava per tots i cadascun dels catalans. Cal per tant ressaltar la
lleialtat institucional que és imprescindible en qualsevol relació federal. Transcendir
el concepte d’autogovern per enfortir el de cogovern i tenir clar que en una
relació federal, tant importants són els afers propis com els de la unió. Per
molts, això pot ser una idea feliç des d’una òptica catalana, però és una visió
molt més desenvolupada en el marc europeu. És ben clar que el model europeu es
troba encara en construcció i té camp per córrer, però la resposta política a
la pandèmia és la constatació que el federalisme forma part de l’esperit dels
temps actuals.
La bastida d’institucions europees ja forma part de l’imaginari col·lectiu
(fins i tot del nacionalista): les institucions judicials, les financeres fins
les que lideren i mantenen la recerca i la ciència, entre d’altres. Un
imaginari fet possible a través d’una cultura de lleialtat institucional ja
existent entre els estats i la maquinària europea. A casa nostra, i
especialment a Catalunya, treballar aquesta cultura de lleialtat cap als espais
de cogovern és doblement necessari. Primer com a única opció d’èxit per
enfrontar un repte com la gestió dels fons de recuperació i en paral·lel com a
via que apuntalarà el federalisme en l’imaginari col·lectiu. La resposta
federal europea ens porta en la direcció encertada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario