Les institucions del federalisme multi-lingüe (Per Francesc Trillas)

Una millor arquitectura institucional per a la societat multi-lingüe en què vivim no depèn només de fer les coses millor a Catalunya. És necessari desenvolupar una nova estratègia que faci de la defensa del català no només un objectiu d’una sola institució. El català podria ser objecte d’un defensa molt més compartida si, a més de ser promogut per les administracions educatives de les Comunitats Autònomes o d’unes futures unitats federals, també fós objecte de promoció per part d’una nova institució, a l’estil de les comunitats lingüístiques belgues

(dedicat a Anna Estany, Manuel Cruz i Juan Claudio de Ramón)

Mentre Artur Mas lluita per la seva supervivència política arrossegant al seu darrera el prestigi de les institucions d’autogovern per les quals han lluitat diverses generacions de catalans, el president català s’ha convertit en un pària sense aliats externs (i cada vegada menys interns), al qual se li tanquen les portes de totes les cancelleries. És una llàstima, perquè hi ha coses molt importants del futur de Catalunya que necessiten en qualsevol escenari el suport d’aliats en un món integrat caracteritzat per una arquitectura institucional complexa. Una d’aquestes coses importants és sens dubte el futur de la llengua catalana, que no sobreviurà com una llengua d’ampli ús social si no és amb una actitud positiva per part de col·lectius (creixents segons l’enquesta d’usos lingüístics de la Generalitat) que tenen altres llengües com a pròpia, i si no és amb la col·laboració d’institucions importants fora de Catalunya. 

En aquest sentit val la pena recordar que el català és una de les dues llengües que compartim amb la resta d’espanyols, donat que també és una llengua utiitzada en unes altres tres Comunitats Autònomes (la Valenciana, Balears i Aragó), i que també és utilitzada, encara que més minoritàriament, en uns altres dos estats-membres de la Unió Europea.

Anna Estany feiaen aquest blog una sèrie de reflexions que comparteixo en gran part: al model d’immersió lingüística del català se li poden fer retocs importants que preservin la unitat del model educatiu català, que està en la base de la unitat civil del poble de Catalunya, avui amenaçada per la irresponsabilitat política de l’aventurerisme d’Artur Mas i alguns dels seus aliats. Estic menys d’acord amb ella en el paràgraf on manifesta un cert escepticisme sobre la possibilitat d’aconseguir un ampli coneixement de la llengua anglesa. Jo crec que aquest coneixement és fonamental per construir un demos europeu, i per superar la gran desigualtat que avui suposa que aquesta eina fonamental d’èxit en el mercat laboral, l’anglès, avui sigui dominat només pels fills i filles de les classes mitjanes-altes o altes.

Però una millor arquitectura institucional per a la societat multi-lingüe en què vivim no depèn només de fer les coses millor a Catalunya. És necessari desenvolupar una nova estratègia que faci de la defensa del català no només un objectiu d’una sola institució, que com estem veient pot abandonar discrecionalment en un moment donat qualsevol objectiu de govern que no sigui la manipulació de la voluntat popular. El català podria ser objecte d’un defensa molt més compartida si, a més de ser promogut per les administracions educatives de les Comunitats Autònomes o d’unes futures unitats federals, també fós objecte de promoció per part d’una nova institució, a l’estil de les comunitats lingüístiques belgues. Aquestes són un exemple del que l’economista suís Bruno Frey anomena FOCJ (jurisdiccions solapades funcionals i competitives, en les sigles en anglès) i que venen a ser institucions creades per a resoldre temes concrets que se soplapen amb les barreres polítiques tradicionals. Aquestes jurisdiccions son consistents amb la idea d’una Europa sense fronteres i molta flexibilitat institucional per sota.

El català és una de les dues llengües que compartim amb la resta d’espanyols, donat que també és una llengua utiitzada en unes altres tres Comunitats Autònomes (la Valenciana, Balears i Aragó), i que també és utilitzada, encara que més minoritàriament, en uns altres dos estats-membres de la Unió Europea

La Comunitat lingüística del català podria tenir presidència rotativa, en quatre torns: un torn per la Generalitat de Catalunya, un altre per la valenciana, un altre pel govern de les Illes Balears, i un quart a repartir cada vegada entre l’Aragó, la regió francesa on es parla català i representants del municipi sard de L’Alguer a Itàlia. La creació d’aquesta comunitat lingüísitca, semblant en la seva estructura a l’actual patronat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, hauria d’anar acompanyada de la decisió de convertir el català en llengua oficial a les institucions espanyoles i europees, com a ho són diverses llengües a Suïssa i Canadà. Quan es demana que el català sigui una de les llengües oficials al Parlament Europeu, es topa amb l’obstacle que no és oficial ni a les institucions del govern de l‘estat com ho és el francés al Canadà o l’italià a Suïssa. Aquest és un objectiu inajornable de la llei de llengües que promou entre altres Juan Claudio de Ramón.

A això caldria afegir una profunda reflexió sobre el rol de les televisions publiques sobre el reflex de la realitat plurilingüe. L’us del català s’hauria de normalitzar en la televisió pública per a tota Espanya, així com del castellà a TV3. A més hi hauria d’haver un “Canal de la Concòrdia”, una mena de Canal Arte a la TDT que fós totalment en català i castellà. També hi hauria d’haver BBC-World per a tota Espanya amb subtítols en català i castellà, perquè tots els ciutadans espanyols poguessin veure una televisió internacional en anglès de qualitat.

La inauguració de la comunitat lingüística, els nous Canals de televisió  i l’oficialitat es podrien solemnitzar en un acte realitzat en algun palau dels molts que hi ha als països de parla catalana, amb presència del president del Parlament Europeu, i dels caps d’Estat d’Espanya, França i Itàlia. Una actuació d’aquestes característiques eliminaría d’un sol tret les típiques intervencions escèptiques que ens trobem molts federalsites en els actes públics: “això que vostè diu està molt bé però…”