(Comencem aquesta sèrie en el blog de Federalistes d'Esquerres, "Federalistes 2030-2050", per presentar les idees de noves veus del federalisme del Segle XXI)
L’any 2020 serà recordat pel conjunt de
la humanitat com l’any de la pandèmia del coronavirus. Tot i això, també hauria
de ser recordat com l’any en què es va consolidar el federalisme com a forma
d’organitzar la política i la societat a Espanya, a Europa i, en part, al món. Assegurar
que el federalisme és una utopia, com sovint s’insinua des d’alguns sectors
polítics independentistes, és negar ni més ni menys que la realitat present. I és que fins i tot l’expresident Quim Torra, ferm
abanderat de la via unilateral i que no va mostrar gaire lleialtat cap a la
resta d’administracions públiques durant la seva presidència, va participar d’un
òrgan federal com van ser les múltiples reunions que va mantenir el president
Sánchez amb els presidents autonòmics durant la pandèmia.
En aquest sentit, la posada en marxa de
mecanismes i òrgans federals durant la pandèmia a escala espanyola i europea ha
posat de manifest que el federalisme és una forma democràtica que integra fins
i tot les sensibilitats polítiques que no creuen en el seu poder transformador.
En altres paraules, que el federalisme dona aixopluc fins i tot a les opcions
polítiques i socials que no practiquen valors com l’acord, el pacte, la
transacció, la lleialtat, la col·laboració o la cooperació.
La implantació del federalisme i dels
seus valors a les diferents escales polítiques és un camí que ja no té retorn,
malgrat la ferma oposició d’algunes forces polítiques i socials. I és una
qüestió de la qual hauríem d’estar orgullosos com a societat, ja que, tot i les
proclames nacionalistes que reclamen més fronteres i menys institucions que
permetin gestionar la unitat i el pluralisme, estem anant cap a un món més
cooperatiu i més coordinat a l’hora de prendre i adoptar les decisions que ens
afecten a totes i tots.
La pandèmia ha estat un autèntic malson
per la humanitat. Però ha marcat un punt d’inflexió, que evidencia que
necessitem més que mai òrgans a tots els àmbits i a totes les esferes que
permetin coordinar les diferents polítiques mundials. Els reptes que tenen els
diferents països en els pròxims anys són, tot i algunes variants i diferències,
molt comuns: lluitar contra el canvi climàtic, combatre la bretxa digital,
acollir els refugiats que busquen una nova llar degut a l’esclat d’una guerra
al seu país, a la pèrdua de la seva casa per un desastre natural...
Tot això no treu, però, que els
moviments nacionalistes, autoritaris o populistes seguiran intentant marcar
l’agenda política i seguir avantposant qüestions identitàries a la gestió
col·lectiva dels desafiaments que tenim en els propers anys.
No volia acabar aquest article sense fer
una breu referència a la situació política catalana. La gestió de Ximo Puig al capdavant de la
Generalitat Valenciana durant la pandèmia hauria de ser una brúixola per
l’actual govern català. I és que els fets mostren que és possible preservar i
administrar correctament l’autogovern i, al mateix temps, tenir un paper cabdal
en les decisions adoptades per altres institucions que afecten a la Comunitat
Valenciana. En definitiva, Puig ha sabut combinar l’autogovern i el govern
compartit. O, dit d’una altra manera, practicar el federalisme.
No hay comentarios:
Publicar un comentario