La resposta de les democràcies aliades exigeix operativitat i recursos per fer front a l’agressió de Putin. És l’hora del ‘moment hamiltonià’ de la defensa comuna.
“Divide et impera”, o en la seva possible versió original en grec, διαίρει καὶ βασίλευε (“diaírei kaì basíleue”), és, des de fa anys, la màxima no oficial
del règim rus, i la seva principal estratègia, interior i exterior, per dur a
terme la “restauració” del que Putin, un ultranacionalista irredemptista i agressiu,
considera l’esfera d’influència històrica de la gran “pàtria russa”. “Divideix i
venç” no és, doncs, només un lema, sinó una estratègia perfectament tangible
dissenyada per afeblir la solidaritat, la fraternitat i la lleialtat entre
persones i entre societats, permetent aïllar i debilitar un objectiu abans
d’atacar-lo amb tota la força d’una gran potència.
La Rússia de
Putin és una federació en nom, però és en realitat una autocràcia governada amb
mà de ferro per un líder absolut de voluntat inqüestionable que, després de
dècades de purgues, intimidació i crims, no compta amb cap contrapoder.
Dirigeix una gran potència, utilitzant la seva dimensió – en territori, en
força militar i en recursos energètics – per aconseguir els seus objectius
mitjançant el doblegament violent dels seus adversaris, els quals busca aïllar
i debilitar prèviament.
Precisament, tot
i ser president d’una federació que és en realitat una autocràcia, Putin és
enemic del federalisme, perquè maximitza la solidaritat, la lleialtat, la
fraternitat i la unitat en la pluralitat, qualitats que poden reunir una força
capaç d’oposar-se amb èxit a la seva agressió ultranacionalista.
Ho hem comprovat
repetidament en les setmanes prèvies a la invasió russa, amb intents de
debilitar, fragmentar i desligitimar tots els organismes d’esperit federal o
quasi-federal que el Kremlin ha identificat com adversaris.
En primer lloc,
el règim rus s’ha negat sempre a acceptar la Unió Europea com a interlocutor.
Al contrari, va remetre missives a les 27 capitals deliberadament per separat,
i el seu Ministre d’Exteriors, l’avui sancionat Serguei Lavrov, va protestar enèrgicament
quan aquestes van ser respostes amb una única carta de l’Alt Representant de la
UE per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. La forma de la negociació era
més important que les irracionals demandes que contenia. De nou, no es tracta
de quelcom casual. La Unió Europea representa tot allò que Putin menysprea: una
fortalesa de la democràcia i de l’estat de dret construïda per evitar que les seves
fronteres interiors tornessin a ser mai redibuixades amb la violència.
Putin és enemic del
federalisme perquè aquest representa la solidaritat, la lleialtat, la fraternitat i la
unitat en el pluralisme, qualitats que poden reunir una força capaç d’oposar-se
amb èxit a la seva agressió ultranacionalista.
En segon lloc, l’ONU,
el fòrum mundial dissenyat per resoldre tot conflicte entre estats de manera
pacífica, també ha rebut el menyspreu d’un règim rus que ostenta la presidència
de torn del seu Consell de Seguretat, del qual Rússia és, a més, membre
permanent amb dret de veto. Putin no només ha violat – repetidament i des de
2008 – l’Article 2 de la Carta de les Nacions Unides, que consagra la
integritat i independència dels estats enfront l’ús de la força. També va fer
servir el debat d’emergència del Consell de Seguretat per alimentar falsament l’expectativa
d’una resolució diplomàtica, fins al mateix instant en què emetia la declaració
televisada anunciant la invasió.
En última
instància, el Kremlin ha situat l’OTAN com la suposada gran amenaça a la seva
seguretat, tot i compartir, des del 1997, un diàleg institucional amb l’aliança,
formalitzat des del 2002 en el Consell OTAN-Rússia, en el qual s’ha
desenvolupat la cooperació durant les darreres dues dècade, incloent, entre
d’altres, col·laboració antiterrorista. En aquesta narrativa, Putin busca novament
evitar que els estats que podrien aspirar a unir-se a l’aliança – no només
Ucraïna, sinó Suècia o Finlàndia – puguin beneficiar-se de la protecció que
brinda el seu Article 5, que consagra la defensa col·lectiva, compromís que
impediria que Rússia pogués intervenir-hi per la força sense desencadenar una
resposta de tots els aliats.
Cal dir-ho
clarament: poder intimidar els estats sobirans més petits que l’envolten sense risc
de represàlies militars directes, i no cap altre motiu, és el que ha dut Rússia
a antagonitzar amb l’OTAN en el segle XXI – que no és sinó una aliança d’estats
sobirans basada en la lliure associació, i construïda sobre una arquitectura d’estil
federal amb un Consell Atlàntic representatiu de tots els seus membres, un
Secretari General electe, i un comandament operatiu comú, unificat i solidari
dirigit pel SACEUR (Comandant Suprem Aliat per Europa). Si tants estats
sobirans antigament membres del Pacte de Varsòvia o de l’URSS han optat per
unir-se a l’OTAN – per voluntat democràtica i lliurement, no ho oblidem mai –
és perquè, des del seu ascens al poder, Putin mai ha amagat el seu anhel de
reconstruir una esfera d’influència que li permeti intervenir en els estats que
en formessin part, reduïts a protectorats de la “gran Rússia”. Aquesta,
“restauració” imperial i irredemptista és simplement incompatible amb la
democràcia, la llibertat, el pluralisme o l’estat de dret.
La invasió
d’Ucraïna ha fet saltar pels aires dècades d’ordre internacional basat en les
normes. En conseqüència, la resposta de les democràcies aliades exigeix operativitat
per dur a terme respostes tangibles. Operativitat per desplegar sancions, per
dur a terme un aggiornamento de les capacitats de seguretat i defensa dels
estats europeus davant l’agressió autocràtica, ultranacionalista i
irredemptista de Putin. Operativitat que requereix col·laboració i coordinació.
És hora, per
tant, de reforçar decididament totes les organitzacions col·lectives que Putin
ha buscat debilitar per facilitar la consecució dels seus objectius. Ara més
que mai hem d’accelerar la federalització d’una Unió Europea cohesionada i
plenament operativa, amb una única veu monolítica, dotada dels recursos econòmics,
materials i operatius necessaris per a fer front al desafiament més greu a la
pau a Europa des de 1945. Ara més que mai hem de reforçar el compromís amb
l’OTAN, dotant-la de capacitats creïbles que dissuadeixin el Kremlin de seguir
en aquesta trajectòria, vist que la dissuasió creïble és l’única estratègia
capaç de forçar el règim rus a negociar
de manera honesta i de recuperar, així, la via diplomàtica. Ara més que mai
s’ha de demostrar la cohesió de les democràcies i la soledat de Putin en
l’Assemblea General de l’ONU.
El federalisme és
avui, doncs, també una eina estratègica de seguretat i defensa – l’única capaç
de reconciliar la necessitat de massa crítica amb la diversitat pròpia d’una
societat lliure i democràtica. Ho és ara com ho va ser en la formació dels
Estats Units. No podem oblidar que Alexander Hamilton, pare del federalisme
modern, no només va federalitzar el deute adquirit pels estats durant la Guerra
d’Independència com a primer Secretari del Tresor. També va ser Cap de l’Estat
Major de l’Exèrcit dels EUA i gran impulsor de la seva operativitat, en
contraposició amb les fragmentades milícies de cadascun dels estats, com a eina
de defensa de la jove república, amenaçada llavors per les potencies colonials
i imperialistes europees. Després del moment hamiltonià que vam viure a
Europa ara fa menys de dos anys amb la primera emissió de deute mancomunat com
a resposta a la pandèmia, és imprescindible ara, doncs un moment hamiltonià en
la defensa comuna de les democràcies aliades.
Epíleg per l’esperança: La democràcia, el pluralisme i el dret prevaldran davant
l’autocràcia agressiva. No només per la seva legitimitat i per l’inherent
atractiu que suposen per les societats que aspiren a la llibertat i la
prosperitat, sinó perquè són models organitzatius molt més efectius en la presa
de decisions que la cultura de la por. El pensament crític i la capacitat de
rectificació, incompatibles amb els règims personalistes i autocràtics, són
eines fonamentals en la gestió de crisis. Ho demostren incomptables exemples
històrics, des de la victòria de les descentralitzades legions republicanes
romanes enfront la granítica falange macedònica a Cinoscèfales, fins a la omertà
i la promoció de la incompetència en la burocràcia soviètica que van dur al
desastre de Txernòbil – enclavament que és de nou, tristament, d’actualitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario