Jugar amb la democràcia i amb Europa: Lliçons que arriben del Regne Unit (per Francesc Trillas)

El Regne Unit viu una situació de profunda incertesa després del referèndum d’Escòcia de setembre de 2014 i abans del referéndum sobre la continuïtat a la UE. La temeritat de David Cameron ha portat als nacionalistes de diferent signe a controlar l’agenda política posant en risc la cohesió i la prosperitat de la societat britànica

El setmanari britànic The Economist va publicar el 17 d’Octubre un número que hauria de ser de lectura obligatòria a Catalunya, perquè aborda en diferents articles la situació de profunda incertesa que es viu al Regne Unit en el moment actual entre referèndums: després del referèndum d’Escòcia de setembre de 2014 (on els independentistes van perdre per poc, però es van veure reforçats organitzativament fins a arrasar a les eleccions generals de fa uns mesos) i abans del referèndum sobre la continuïtat o no del Regne Unit a la Unió Europea (UE), previst com a molt tard per a 2017. La temeritat (o la capacitat estratègica, si del que es tractava era d’arraconar a l’esquerra) del líder conservador David Cameron ha portat als nacionalistes de diferent signe a controlar l’agenda política, posant en risc seriós la cohesió i la prosperitat de la societat britànica.

M’agradaria destacar dintre d’aquest número del The Economist,  un article que portava per subtítol “La suau autocràcia del nacionalisme escocès”, i també un dels articles d’un informe especial sobre la possibilitat que el Regne Unit surti de la UE (la hipòtesi anomenada Brexit), article en el qual s’analitzen les opcions de relació amb la Unió que el Regne Unit tindria des de fora de les actuals institucions comunitàries.

En el primer d’aquests articles, la columna setmanal sobre actualitat britànica del setmanari diu entre altres coses això sobre l’Escòcia governada pels independentistes del Partit Nacionalista Escocès (SNP):

"Els ingressos tributaris malgastats en regals a la classe mitjana, combinats amb un rebuig sonor de la descentralització de les reformes del sector públic d'Anglaterra, han vist créixer les llistes d'espera dels hospitals. Les taxes d'alfabetització estan caient, mentre que la grandària de les classes a les escoles augmenta. Menys escocesos de famílies pobres van a la universitat que els seus equivalents anglesos, i la diferència està creixent. A l'agost, la Comissió Europea va suspendre els pagaments de Desenvolupament Regional davant els seus dubtes sobre la capacitat d'Edimburg de gastar els diners sàviament.

No obstant això, l'oposició és feble. Això és en part per la seva pròpia culpa; tant els laboristes com els conservadors han passat per alt Escòcia, malgrat els recents intents de compensar per això. La preeminència de l'SNP s'ha vist impulsada per un augment en el suport després del referèndum secessionista fallit de l'any passat. Al Parlament escocès, els Comitès d'Investigació estan majoritàriament en mans de l'SNP, i això es nota. Quatre dels diaris del país van donar suport al partit en les eleccions generals de maig; només un va donar suport a algun altre partit.

L'autocràcia suau del SNP a Escòcia és el fil que sosté junts la gesticulació d'esquerres, amb banderes melodramàtiques i el conservadorisme estructural. Equival a un estil de govern que s'assembla més als peronistes d'Argentina que els socialdemòcrates escandinaus reformistes, als quals els polítics del SNP afalagadorament es comparen".

Bagehot (el pseudònim sota el qual s'amaga el columnista de The Economist) no dubta de la bona fe dels milers que van fer campanya pel partit, i molt menys dels milions que van votar per ell. No obstant això, no pot deixar de notar que "un govern centralitzat, la uniformitat estricta i la unitat per sobre de tot funcionen molt bé per al SNP. El control estricte en el nom de la separació ha fet que sigui una de les forces polítiques més reeixides d'Occident. (...) És menys el que l'SNP fa per la independència que el que la lluita per la independència fa pel SNP."

I això que no tenen una TV3, ni que se sàpiga un 3%, ni presumeixen de saltar-se la legalitat democrática.

Si a fora de la Unió Europea hi faria molt de fred per a una realitat tan important i antiga com el Regne Unit, que a més diposa d’una sòlida moneda pròpia, pot imaginar-se què li passaria a un nou país petit que hauria de compartir moneda

En el segon dels articles esmentats, The Economist analitza les hipotètiques conseqüències d’un estatus per al Regne Unit en relació a Europa semblant al que tenen Noruega o Suïssa (països que no formen part de la UE però que hi mantenen diferents formes de relació). Això és d’interès per als ciutadans de Catalunya, perquè alguns líders independentistes catalans, quan se’ls escapa que una Catalunya independent podria quedar fora de la UE, insinuen que les conseqüències no serien greus perquè podríem ser com Noruega i Suïssa. El setmanari britànic explica els greus incovenients de la forma de relació que aquests països tenen amb la UE. La ciutadania està insatisfeta amb aquesta relació i la majoria dels seus líders polítics recomanen al Regne Unit no seguir per la ruta que han seguit ells.

L’opció de l’Espai Econòmic Europeu del qual forma part Noruega estaria disponible en una situació “post-Brexit”, tot i que els noruecs no estarien gaire contents amb un nou gran membre que desequilibraria el seu petit club. Noruega té ple accés al mercat únic de la UE de béns i serveis sense haver de participar en polítiques relativament ineficients com les polítiques agrària o pesquera comunes (tot i que en l’actualitat els pescadors noruecs temen quedar al marge del tractat de lliure comerç de la UE amb els Estats Units). Però a canvi ha de complir amb totes les regles del mercat únic de la UE sense poder participar en la seva elaboració. A més, com a membre del Tractat Schengen, està obligat a acceptar la lliure circul·lació de persones de la UE. I malgrat que no és membre del club, ha de fer els anomenats pagaments de solidaritat en el pressupost de la UE que, en termes nets per persona, sumen aproximadament el 90% de la contribució pròpia de Gran Bretanya. 

Els desavantatges pràctics de la participació en l’Espai Econòmic Europeu poden ser sorprenents. Alguns responsables polítics noruecs expliquen que, donat que el seu país no està representat en les institucions de Brussel·les, sovint els resulta difícil fins i tot descobrir i entendre allò que es proposa i allò que s’aprova.

Respecte a Suïssa, tot i que aquest país va rebutjar participar en l’Espai Econòmic Europeu, ha arribat a dos acords bilaterals amb la UE, gràcies als quals tenen accés parcial al mercat únic de la UE. Però aquesta disposició, a diferència de l’Espai Econòmic Europeu, no és dinàmica: els canvis en les regles han de ser negociats i posats en pràctica per separat, i no hi ha cap procediment per a aclarir controvèrsies i posar sancions. Suïssa pot aplicar autònomament regulacions de la UE, però de nou sobre les quals no té ni veu ni vot, i també ha de pagar una quantitat substancial de diners al pressupost de la UE.

A diferència de Noruega, explica The Economist, Suïssa no té lliure accés al mercat únic, sobretot per als serveis, incloent els financers. Això significa que els grans bancs suïssos han d’establir filials capitalitzades per separat dintre de la UE, en general a Londres, per vendre serveis dintre del mercat únic.

Part del preu de l’accés limitat que Suïssa té al mercat únic de la UE és que, igual que Noruega, ha d’acceptar la lliure circul·lació de persones de la UE. En els dos països, la proporció de la població que ha arribat de la UE és molt més gran que a Gran Bretanya. En un referèndum de febrer de 2014, Suïssa va votar a favor de restringir la immigració de la UE a partir de 2017. Però això ha creat un gran problema amb Brussel·les: el govern suís diu que està negociant, però la seva posició negociadora és molt dèbil. La UE es nega a acceptar les restriccions, i els suïssos saben que si les imposen unilateralment, molts dels seus altres acords bilaterals s’extingiran. El fluxe del finançament dels estudiants i els diners de recerca ja s’han interromput. La UE està jugant dur en part perquè sap que qualsevol concessió als suïssos a la lliure circul·lació seria ràpidament aprofitada pel govern britànic. També ha insistit que Noruega i Suïssa han d’assumir una part justa dels sol·licitants d’asil de la UE, o enfrontar-se a sancions.
Si a fora de la Unió Europea hi faria molt de fred per a una realitat tan important i antiga com el Regne Unit, que a més diposa d’una sòlida moneda pròpia, pot imaginar-se què li passaria a un nou país petit que hauria de compartir moneda, i que a més començaria sense el reconeixement de ningú… I que en cas de ser acceptat en aquests clubs perifèrics a la UE, hauria de contribuir al pressupost (ai el dèficit fiscal!) i els seus referèndums quedarien invalidats per la pràctica de les coses. O potser en realitat ningú està pensant en aquestes coses tan mundanes, i l’únic objectiu és consolidar una autocràcia suau. Millor tots a dintre de la UE, amb lleialtat i esperit de reforma, en una Europa cada cop més unida, federal i democràtica.

El federalismo canadiense y el encaje de Quebec (por André Lecours)

Aunque el independentismo en Quebec es mucho menor hoy que hace 20 años y nadie plantea celebrar un nuevo referéndum, los quebequeses se sienten menos canadienses que nunca. Es lo que André Lecours define como ‘La paradoja de Quebec’, una de las cuestiones expuestas durante la presentación de L’Idée Fédérale el 15 de octubre de 2015 en Barcelona. A continuación reproducimos la primera parte de su exposición*

Deseo empezar hablando del federalismo en Canadá y el encaje de Quebec, una situación que es comparable en muchos aspectos con lo que ocurre hoy en Cataluña. Los últimos años han marcado una gran diferencia para Quebec. Veinte años atrás los quebequeses votaron en un referéndum, con una pregunta larga y complicada de entender, pero con la que en esencia se quería saber si Quebec quería ser un país independiente. Los resultados de la votación fueron muy ajustados y mucha gente creyó que con otro referéndum se conseguiría. Sin embargo, esto no ocurrió.

Hoy en día se ha conseguido cierta estabilidad en Canadá y nadie pide otro referéndum pero existe una paradoja: aunque el independentismo en Quebec es mucho menor que hace 20 años, al mismo tiempo los quebequeses se sienten menos canadienses que nunca. Hay estudios sobre esto, es una realidad bien documentada: el sentimiento de identidad canadiense ha bajado y ha subido el sentimiento de identidad quebequense. El federalismo ha hecho que los quebequeses se sientan menos canadienses que nunca. Es una buena y una mala noticia, depende de cómo se mire.

La causa de esta situación se puede encontrar en las bases institucionales de la condición federal de Canadá. Esta estructura de matriz federalista, convierte el argumento independentista en una cuestión poco creíble. Existe un alto nivel de autonomía legislativa y administrativa por parte de las regiones, con competencias exclusivas en educación, salud, código civil, recursos naturales, policía y orden público y relaciones laborales.

También existe un alto nivel de autonomía fiscal con un porcentaje de recaudación del 80% de recursos propios en el que el 20% restante proviene de transferencias del estado federal, con pocos condicionantes.

Sin embargo, el federalismo es más que las instituciones. Hay dos aproximaciones o puntos de vista que se corresponden a la política desarrollada por el partido liberal y la desarrollada por el partido conservador en las últimas décadas.

El partido liberal de Canadá gobernó de 1993 a 2005 y desarrolló programas nacionales y estrategias con el punto de vista de favorecer la unidad nacional. La idea era que el gobierno de Canadá estuviera presente y visible en Quebec de forma que los quebequeses desarrollaran sentimientos de identidad canadiense. Paralelamente, el gobierno de Quebec desarrolló programas nacionales en áreas donde el gobierno tiene competencias, dirigidas a reforzar la identidad nacional quebequesa.  

El partido conservador ha gobernado los últimos nueve años, con un estilo que se ha llamado federalismo abierto, que funciona como compartimentos estancos. Los conservadores creen que el federalismo es más seguro si cada nivel de gobierno de sitúa en sus competencias específicas, que están establecidas en dos artículos de la constitución. Cada nivel de gobierno es autónomo en el desarrollo de las mismas. El estado federal se comporta como si no fuera necesario hablar entre los diferentes niveles de gobierno. Así el gobierno federal se ha concentrado en sus competencias: macroeconomía, justicia, ley y orden y política exterior.

Yo no soy partidario de los conservadores pero su aproximación ha hecho disminuir la intensidad del conflicto en Quebec. Probablemente porque ha ayudado a reducir el apoyo al independentismo y los continuos conflictos con el gobierno quebequés, aunque al mismo tiempo ha disminuido el sentimiento identitario canadiense.

"¿Le espera también a Cataluña una paradoja como la de Quebec? Es difícil de decir"

El apoyo al independentismo se situa actualmente alrededor del 34% en Quebec.

Este declive no se explica sólo por las políticas de los gobiernos federales, es también resultado de cambios internos en Quebec. Un ejemplo son los jóvenes. Algunos políticos soberanistas decían que los unionistas morirían y que los jóvenes serían cada vez más independentistas, pero no ha sido así. Los jóvenes que a los 20 años eran más independentistas ahora no lo son a los 30 años. Quizás porque tienen responsabilidades profesionales y familia, o han tenido tiempo para recapacitar, o por las experiencias dramáticas que se vivieron en los años noventa con las negociaciones entre Quebec y Canadá.

A pesar de todo esto, la federalización de Canadá ha debilitado el sentimiento canadiense. Algunos canadienses piensan que ha fallado la política de reconocimiento. Muchos francófonos quebequeses sienten que son una nación y preferirían ser un estado independiente, pero los anglófilos no se sienten así y es difícil reconocerlo sin afrontar unos elevados costes. Por eso la constitución no lo reconoce, aunque mucha gente piensa que si el reconocimiento se hiciera, los quebequeses se sentirían más cómodos en Canadá. Esta falta de reconocimiento se transmite a las nuevas generaciones a través de las escuelas. El poco sentido de identidad canadiense también es el resultado de la construcción nacional quebequesa a través de los símbolos, que ha sido muy exitosa. Actualmente todo se llama nacional en Quebec: la capital, la asamblea... y aunque el partido liberal que gobierna Quebec no es independentista, sí piensa que Quebec es la nación y Canadá es el estado.

En relación a la situación de Cataluña, siento aquí como si estuviera viviendo lo mismo que sucedió en Canadá hace veinte años. Pienso que es necesario el compromiso y avanzar en algunos aspectos. Pero hay que marcar límites. En Canadá se tiene muy claro que no se puede ir más allá en la descentralización y las discusiones sobre la constitución son importantes, pero muy peligrosas. En Canadá existía una fuerte convicción debque el independentismo cambiaría con la reforma constitucional, en un momento en que un 60% de los quebequesese querían la independencia.

Cuando veo España pienso que hacen falta más relaciones intergubernamentales y a pesar de que en Canadá no se habla entre los gobiernos, existen redes establecidas entre diferentes niveles administrativos, donde la comunicación es permanente y existen contactos y oficinas intergubernamentales. Se ha dicho que todo es perfecto en el federalismo quebequés pero hay cosas que no me gustarían para Cataluña.

¿Le espera también a Cataluña una paradoja como la de Quebec? Es difícil de decir. En relación al federalismo, es verdad que aún hay cosas que no funcionan pero es un proceso en construcción que sirve para gestionar problemas complejos, las soluciones no son fáciles ni rápidas. Hay que mirar a largo plazo. Lo más importante es ir generando cultura federal, que se basa en las reclaciones intergubernamentales y el diálogo, en definir las reglas compartidas y en la cooperación. Estas son cuestiones que no se solucionan sólo con la reforma constitucional.

(Cliclar aquí para el vídeo de la presentación de L’Idée Fédérale)

*Transcripción y adaptación de Mireia Esteva y Beatriz Silva

El federalisme, més que mai alternativa davant de l’esgotament de l’estat-nació (per Francesc Trillas)

L’estat-nació ha quedat obsolet i no serveix per resoldre els grans problemes de la humanitat. No té massa sentit dir que es volen resoldre els grans problemes socials i declarar-se agnòstic respecte a com organitzar les sobiranies. Encara menys sentit té pensar-se que creant un nou estat-nació es pot “canviar tot”

Ara que les campanyes electorals ens donen un respir, potser és el moment de recordar algunes nocions fonamentals sobre la idea federal al segle XXI. El federalisme no és una “qüestió territorial”, sinó que és un pre-requisit fonamental per regenerar la democràcia i per impulsar polítiques d’igualtat adaptades a una economia interconnectada. L’estat-nació ha quedat obsolet i no serveix per resoldre els grans problemes de la humanitat. No té massa sentit dir que es volen resoldre els grans problemes socials i declarar-se agnòstic respecte a com organitzar les sobiranies. Encara menys sentit té pensar-se que creant un nou estat-nació es pot “canviar tot”.

La idea federal combina el principi de subsidiarietat amb el respecte a les diferències i la solidaritat. Pel principi de subsidiarietat, allò que es pugui resoldre en un nivell de govern més proper als ciutadans, no s’ha de resoldre a nivells superiors. Els problemes col·lectius tenen diferents grandàries: per a alguns problemes les institucions actuals seguiran sent útils i seguiran sent el primer candidat per a resoldre’ls, però per a un nombre creixent de problemes, potser per als més importants per al benestar de les classes populars, ja no.

El respecte a les diferències implica fer de la diversitat una riquesa, sense que això impedeixi la solidaritat i la cooperació. Per exemple, al Canadà i a Suïssa, tots els idiomes són oficials en el nivell federal, i els principals funcionaris (no tota la població) tenen l’obligació de conèixer dos d’aquests idiomes. Això facilita la solidaritat i la cooperació, sentir-se part d’un tot interconnectat.

Fa cinc-cents anys els estats-nació van guanyar la batalla evolutiva institucional per sobre d’altres rivals, com les lligues de ciutats o les ciutats-estat, o el feudalisme, o els imperis sense fronteres precises. Els estats-nació basats en el monopoli de la sobirania i la força dintre d’unes fronteres precises, eren funcionals al creixement economic d’aquella època I als interessos de les classes dominants, creant mercats amb economies d’escala protegides per la força.

Els estats-nació són viables, com també ho són els condominis amb seguretat privada: poden aïllar durant un temps a una minoria exigua de la humanitat dels grans problemes

Avui els estats-nació han deixat de ser funcionals davant dels grans problemes de la humanitat. Són viables, com també ho són els condominis amb seguretat privada: poden aïllar durant un temps a una minoria exigua de la humanitat dels grans problemes que ens afligeixen, però només creant grans agregats democràtics els ciutadans d’aquests estats poden influir seriosament en la solució dels grans problemes. Aquests grans problemes els coneixem, i a Catalunya els compartim amb la resta d’espanyols i europeus: l’atur, les desigualtats, la corrupció, el frau fiscal, el canvi climàtic, la inestabilitat financera, les migracions, les noves i velles formes d’inseguretat.

Com s’organitza la sobirania no és una qüestió més, és un pre-requisit per resoldre els grans problemes de la humanitat. L’arquitectura institucional òptima per al món del segle XXI no la coneixeríem amb exactitud ni creant les millors comissions d’experts, però no pot ser la de l’any 1789, ni la de 1914. A Europa, ni tan sols Alemanya és sobirana: de vegades no pot imposar la seva política desitjada al Banc Central Europeu. I en realitat ho accepta, perquè sap que tota sola no pintaria res al món.

Totes les federacions admeten ritmes diversos i diferents velocitats (ja passa a les federacions en construcció que són Espanya i Europa), i per això les possibles singularitats competencials no han d’anar en perjudici de la igualtat, del principi que tots els ciutadans tenen els mateixos drets i oportunitats.
Espanya i Europa estan des de fa dècades en un camí federal. Aquests camins pareteixen de punts molt diferents: el punt de partença en el cas espanyol és una dictadura centralitzada, mentre que el punt de partença en el cas europeu és una organització intergovernamental d’estats democràtics sobirans. Però el punt d’arribada és el mateix: una arquitectura institucional on tots els nivells de govern rellevants responguin directament davant de la ciutadania, amb competències i finançament clars, amb una solució a cada problema adequada al seu abast geogràfic, sense que ningú tingui el monopoli de la sobirania. És com s’organitzen ja la major part dels ciutadans que viuen en democràcia al món, al Canadà, els Estats Units, Alemanya, Suïssa, Austràlia, Índia, Sudàfrica, Brasil… És la forma de govern que permet combinar millor solidaritat i diversitat, eficiència i equitat, en un context de solidaritat, pau i respecte.

¿A la independencia por la corrupción? (Por Carlos Jiménez Villarejo)

Numerosos dirigentes y altos cargos  de CDC han utilizado las instituciones y entidades públicas para maniobrar y obtener pingües beneficios, mientras Cataluña se sumergía en la desigualdad económica y social y en la carencia o debilitamiento de servicios públicos básicos

Hace unos días, el president Artur Mas, en una entrevista en un canal televisivo, se escurría ante las preguntas que le formulaban sobre el alcance de la corrupción en su partido, CDC. Alegaba, con tanta frialdad como cinismo, que se trataba de problemas personales o familiares de los implicados en  dichos delitos. Y ocultaba que en el Informe del Tribunal de Cuentas respecto a 2013, el partido y la Fundación Forum Barcelona habían recibido ingresos por 1.183.325 euros por unos supuestos servicios que no estaban acreditados. Por supuesto, no reconoció que su autonomía política está gravemente limitada si, en 2013, debía a las entidades de crédito 4.496.631 euros.

Es difícil concebir  en un máximo dirigente político tanta capacidad para negar la evidencia de los procesos judiciales que atenazan al partido que preside. Salvo que esa especie de caudillaje que ahora ejerce le haga creer que está por encima de las leyes o legitimado para incumplirlas. Porque el Estatuto vigente le obliga “a servir con objetividad los intereses generales y actuar con sumisión plena a las leyes y el derecho”. La reiterada infracción de este deber representa, además, una traición a la confianza depositada en CDC por los electores. 

Traición que es una constante en la trayectoria política de CDC desde que fue fundada y dirigida el expresident Jordi Pujol que ha reconocido que defraudó antes y después de su dedicación política y por las constantes “trampas y trapacerías” de sus gobiernos, como las calificaba la periodista Margarita Rivière.

¿Problemas personales? En absoluto. Basta citar como  ejemplo lo que decía el Tribunal Superior de Justicia (TSJ) en relación a la actividad presuntamente delictiva sobre las adjudicaciones de Servicios de ITV por  Oriol Pujol: que la llevó a cabo “gracias a su peso político, como Secretario General de CDC y, sobre todo, como p residente de su grupo parlamentario”.Fue una expresión mas del “entramado de negocios y relaciones” que describía con gran acierto ICV en sus Conclusiones a la reciente Comisión de Investigación sobre la corrupción del Parlament. 

Los procesos que afectan a CDC reflejan lo que quiere ocultarse: modos de gobernar presididos por la desviación de poder, la arbitrariedad, el favoritismo y el enriquecimiento ilícito

Documento que ahora cobra una gran actualidad al afirmar que la corrupción “socava la democracia porque distorsiona el proceso electoral” como, en efecto, está ocurriendo. Lo que está facilitado cuando Romeva- subordinado a Mas- sustituye a los ciudadanos conscientes y libres como protagonistas del actual proceso por ese concepto, de raíces tan oscuras, como la “sociedad movilizada”. Porque esa “sociedad” guiada por su Jefe es difícil que perciba la suciedad que envuelve al principal partido que la dirige.

Numerosos dirigentes y altos cargos  de CDC han utilizado las instituciones y entidades públicas para maniobrar y obtener pingües beneficios, mientras Cataluña se sumergía en la desigualdad económica y social y en la carencia o debilitamiento de servicios públicos básicos.

Ahí están los diversos procesos penales en curso que lo atestiguan. El del expolio del Palau de la Música, que ha acreditado la financiación ilícita de CDC y la imputación de su extesorero, por el que este partido tiene embargadas sus sedes sociales en garantía de una fianza judicial de 3.297.079 euros. A esto le siguen los casos Adigsa que instruye el  Juzgado de Instrucción nº 3 de Barcelona; el caso  Innova contra ex altos cargos del Departament de Salut, del Ayuntamiento de Reus y contra el alcalde de Vila-Seca Josep Poblet- actual Presidente de la Diputación de Tarragona-, que investiga el Juzgado de Instrucción nº 3 de Reus. También está el proceso a la Associació Catalana de Municipis (ACM) por el Juzgado de Instrucción nº 17 de Barcelona; el del TSJ contra el ex alcalde de Lloret de Mar y ex Diputado, Xavier Crespo, por su relación con empresarios rusos, pendiente de sentencia; el que se sigue  por el caso Iberpotash en el Juzgado de Instrucción nº 5 de Manresa; el que se tramita contra dirigentes de la Agencia Catalana del Agua por el Juzgado de Instrucción nº 8 de Barcelona; y, entre otros,  el  proceso contra altos cargos del Ayuntamiento de Torredembarra (Tarragona) por el Juzgado de Instrucción nº 1 de El Vendrell, causa que ha motivado las recientes investigaciones y registros judiciales. Los delitos investigados son los propios de la corrupción como malversación de caudales públicos, prevaricación, tráfico de influencias, cohecho o falsedades.

Procesos que reflejan lo que quiere ocultarse, modos de gobernar presididos por la desviación de poder, la arbitrariedad, el favoritismo y el enriquecimiento ilícito. Los ciudadanos catalanes deben saberlo porque el derecho a la información es un derecho fundamental que CDC les escamotea.

Responent a Borja de Riquer i el paper de l’esquerra avui a Catalunya (per Francesc Esteva)

El 40 % de la població mundial viu sota règims federals. Bàsicament la que viu en pau, la que ha estat capaç de resoldre els seus problemes de convivència precisament amb el federalisme. Sols en una Europa federal, Catalunya tindrà l’encaix que busca i hauríem de lluitar per això

El 27 d’agost d’enguany a les pàgines de La Vanguardia el Sr. Borja de Riquer va publicar un article sobre el paper de les esquerres a Catalunya avui. Vagi per endavant el meu respecte al Sr. Borja de Riquer pel que ha fet com historiador. També voldria dir que vaig ser protagonista de la reunió que esmenta en què el PSC va decidir no entrar en el govern Pujol després de les primeres eleccions autonòmiques. Recordo bé la reunió del Consell Nacional del PSC del qual formava part. Només en Francesc Ramos, el meu admirat Paco Ramos, va defensar obertament entrar en el govern. Només l’enyorat Ernest Lluch i jo mateix vàrem dir que no vèiem clar prendre un acord immediatament, massa ràpid. No recordo amb precisió els arguments d’en Lluch però sí els meus. Jo vaig dir que ens hi jugàvem molt, que s’havia de construir l’administraciò catalana de vell nou i que a cop calent (feia pocs dies que s’havien celebrat unes eleccions que el PSC pensava que guanyaria i no havia estat així) no es podia prendre una decissió tan important i que teníem temps i vaig demanar d’esperar. No vaig (vàrem) saber convèncer els altres i es va prendre en calent una decisió que com bé diu el Sr. Riquer, ha estat decisiva en el devenir de Catalunya.

Feta aquesta introducció diré que estic en desacord amb la resta de l’argumentació de l’article en qüestió basat en una analogia que no veig per enlloc. L’autor ens diu que les esquerres haurien d’entrar en bloc en l’independentisme per no quedar fora com varen quedar en el cas esmentat. Crec que l’analogia no s’agunanta per enlloc. Per començar donaré algunes dades:

L’autor ens diu que les esquerres haurien d’entrar en bloc en l’independentisme per no quedar fora com varen quedar en el cas esmentat. Crec que l’analogia no s’agunanta per enlloc

1.- La decisió a prendre després de les eleccions catalanes era la de fer un govern a Catalunya basat en les lleis existents acordades durant la transició política. Ara es tracta de donar una carta en blanc a uns polítics que diuen ens conduiran cap a la independència sense especificar com ho faran i sense cap base legal o políticament acordada.

2.- L’única dada real sobre els independistes a Catalunya és la del 9N en què varen decidir comptar-se. El resultat és conegut: sabent que es va deixar votar als majors de 16 anys els vots a favor no varen arribar ni de lluny al 50%. I no comento el fet de que hi va haver qui va anar a votar per despit davant la negativa del govern espanyol a obrir la porta a un referèndum. I, potser per això, ara ens diuen que el procés només necessita la majoria de diputats, no la de vots (ho creuen de veritat? Es pot proposar un procés cap a la independència sense una majoria de la població a favor?)

3.- Després de les eleccions ningú sap què passarà. Si tenen majoria (perquè no ho expliquen) sols ens diuen que tiraran endavant un procés confús que ens portarà a la independència (com ho faran?....) i si són minoria ni s’ho plantegen ni tenen cap pla almenys que coneixem. A més el poc que diuen, depenent de qui parla, és totalment contradictori.

4.- Amb l’excusa que ara toca votar independència ens presenten una llista en què el President actual i candidat a President va de 4rt (una cosa que crec no s’havia vist mai en unes elccions a cap país europeu) i el primer de la llista diu que no està d’acord amb el que ha fet el govern de Catalunya durant el període anterior. I podríem continuar amb altres peculiaritats també ben originals...

4.-  En cas d’una declaració unilateral com proposen alguns intergrants de la llista Junts pel Sí i la CUP, qui ens reconeixeria? Perquè les indepedències tenen sentit si són reconegudes i qualsevol reconeixement per part dels europeus passa perquè això ho reconegui Espanya.

5.- Ens diuen que estan tips dels espanyols, que les institucions espanyoles ens tracten malament. Jo els hi pregunto, creuen que els francesos serien més receptius a la independència de Catalunya? Han sigut més respectuosos amb el català? Quina llei tenen els catalans del que s’anomena la Catlalunya nord que els permeti exercir com a catalans més enllà del nom a l’àrea de servei de l’autopista (nom que, per cert, està escrit en francès)?

Enfront d’això hi ha dues propostes:

1.- La de la dreta de sempre, del PP, que nega la major, va ser responsable de la sentència del constitucional contra l’estatut i que es retroalimenta amb els independentistes. Com deia en Junqueras cada cop que un del PP obre la boca tenim més independentistes i cada cop que diuen tonteries els independentistes com la del Sr. Gordó a la Univesitat de Prades sobre els països catalans, la dreta espanyola es frega les mans de contenta perquè creu que els afavoreix electoralment. Curiosament les dues concepcions són de poca volada, a curt termini i sempre en negatiu.

2.- La de l’esquerra espanyola i catalana majoritariàment favorable a una entesa i que també majoritàriament defensa caminar cap una Espanya federal. Jo m’apunto a aquesta idea i passo a donar les raons que em fan defensar aquesta opció.

Començaré dient que els contraris ens diuen que si haguessin volgut fer un reforma federal ja ho podrien haver fet. Només una pregunta, alguna vegada els que sempre han considerat Catalunya com a seva, els Pujol, Mas o els d’ERC, han proposat avançar en aquest camí? La proposta federal no ha estat sobre la taula de negociació de Catalunya amb Espanya fins ara. Hi ha un partit que sempre ha dit que era federal i res més. I dit això passo a parlar de les coses que considero estan a favor del federalisme.

1.- El 40 % de la població mundial viuen sota regims federals. Basicament la que viu en pau, la que ha estat capaç de resoldre els seus problemes de convivència precisament amb el federalisme. Quebec, Escòcia o Bèlgica (els casos dels quals els independentistes parlen més) després dels processos corresponents han optat per aquesta fórmula.

2.- L’esquerra espanyola veu amb bons ulls aquesta fórmula de convivència. Tenim un ventall important de partits espanyols que, d’entrada, han mostrat la seva predisposició a negociar aquesta fórmula de relació (tota l’esquerra i sembla que fins i tot Ciutadans).

3.- Molts països europeus veurien amb bons ulls aquesta fórmula. La majoria de l’esquerra europea és partidària del federalisme com a fórmula final per l’Europa política.

La proposta federal no ha estat sobre la taula de negociació de Catalunya amb Espanya fins ara

I no és un tema que defensi ara perquè toca. Des de la transició que defenso que sols en una Europa federal, Catalunya tindrà l’encaix que busca i que hauríem de lluitar per això. Cada cop Brussel.les tindrà més competències i els que estiguin federats amb prous competències tindran possibilitats de realitzar-se adequadament. O no creuen que els lands alemans, Escòcia o les federacions valona i flamenca no tindran un paper important en la futura UE si es converteix en una federació? Per això crec que avui lluitar per fer una Espanya federal és lluitar per fer avançar el federalisme a Europa i això va en la bona direcció.

I parlant de Catalunya voldria dir alguna cosa dels països catalans que segons la wikipedia coincideix, equival, a països de parla catalana. Jo que defenso el català des de sempre constato que quan ha governat l’esquerra en aquestes comunitats (València, les Illes i Aragò) s’ha establert una relació basada en uns principis que comparteixo: unitat lingüística i col.laboració institucional. Lluny de les polítiques de la dreta a les Illes, de la defensa del valencià com una llengua diferent o de l’aberració del LAPAO que ha defensat el PP. I aquesta em sembla la bona línea de treball. El tractament del català és l’exemple paradigmàtic que moltes de les coses que discutim passen més per dretes i esquerres que no per espanyols i catalans.

Per tot això i perquè l’analogia que presenta en el seu article crec que no existeix, discrepo de la seva opinió. Penso que l’esquerra hauria d’optar massivament per la sol.lució federal amb una perspectiva a llarg termini i hauria d’abocar tot el seu esforç en fer-la viable i satisfactòria.

I per acabar diré que tot aquest embolic ens porta a deixar de banda un aspecte molt important de la política que és la vida de la gent Ara i aquí hi ha molta gent que ho passa malament, els serveis bàsics han sigut retallats sense escrúpols i la desigualtat ha augmentat fins a límits que són èticament reprobables. Perquè si ens havíem d’estrènyer el cinturó per compensar els temps de vaques grasses que havíem viscut i que varen provocar la crisi, almenys ho podíem haver fet solidàriament, no calia que les diferències entre rics i pobres haguessin d’augmentar fins a situar-les en la part alta de les desigualtats en els països europeus. I, això, és responsabilitat del govern espanyol i català, aquest que ara s’amaga amb l’independentisme per no retre comptes de la política feta pel Sr. Mas recolzat per ERC.

*Francesc Esteva fou fundador del Reagrupament socialista i democractic del malograt Josep Pallach i del PSC i director del Institut d’Investigació en Intel.ligència Artificial del CSIC. Avui és Investigador “at honorem” d’aquest institut.

Sobirania imaginària (per Carme Valls-Llobet)

Pot una persona que s'autodefineix d'esquerres aixecar fronteres i murs i deixar la solidaritat a la cambra posterior? Totes les sobiranies del segle XXI estan destinades a  ser compartides i el federalisme és la fórmula que permet organitzar-les millor exercint al mateix temps l'autogovern i la solidaritat

Zygmunt Baugman és citat en l'excel·lent llibre d'entrevistes de Carles Capdevila, ‘Entendre el món’, amb una frase demolidora però clara: “La sobirania és un concepte zombi. Està morta però fa veure que està viva. Cap estat sobirà pot fer el que vol, en aquests moments”. Entendre el món en ple segle XXI també comporta comprendre que la paraula sobirania pot estimular cors i sentiments però viuen més en la imaginació que en la realitat.

Des de fa tres anys, com en les antigues pel·lícules de l'oest, vivim a Catalunya una consideració semblant a la de bons i dolents. Catalanisme sobiranista bo, i els altres, siguin catalanistes o no, dolents. Aquesta estricta divisió ha escindit partits de solera com el PSC, i ha trencat gairebé per la meitat partits encara més antics com UDC. Fins i tot les noves plataformes socials i els seus líders ens parlen de sobirania nacional com si d'aquesta manera defensessin millor els interessos de la “gent” a la qual desitgen representar.

Què té de màgica la paraula sobirania per aconseguir realitzar profundes escissions en persones que de ben segur de bona fe creuen defensar alguna cosa molt important per al seu entorn? D'on ve la paraula sobirà?

Sobirà és el subjecte el poder del qual depèn de Déu.  És en realitat un subjecte teològic. Per a Hobbes, la sobirania és una imitació literal del poder de Déu. La sobirania  no és merament un poder superior o suprem, sinó quelcom que sotmet col·lectivament els seus súbdits per la seva majestat i poder. Des dels seus inicis la sobirania dels estats estava associada a la superioritat. Sobirà és estar per sobre d'un altre, per dominar-lo, destruir-lo o governar-lo segons les teves directrius.

Si hi ha una paraula que m'inspiri poca confiança és la paraula ‘sobirania’ perquè en democràcia d'igualtat d'oportunitats i drets mai he desitjat que ningú se senti per sobre de mi ni jo he desitjat estar per sobre de ningú. I no obstant això constato que moltes persones es defineixen com a sobiranistes com si en identificar-se amb aquesta paraula definissin alguna cosa més que la necessitat de reafirmar-se.

A més de ser una paraula buida o buidada, és una paraula que ha quedat incorporada als mitjans de comunicació, que parlen del  “soberanisme” com si estiguessin parlant d'alguna cosa real. Si vostès busquen la definició de soberanisme per mitjans digitals els remetran a l'anomenat “procés” o a com es defineixen els que desitgen la independència de Catalunya. El sobiranisme com a paraula màgica substitueix tot programa o definició de com es desitja el futur de la societat on es viu.

No obstant això la sobirania és imaginària, com la fantasia d'un poder que es vol tenir quan en realitat aquest poder radica en l'economia global (en forma de decisions constants del capitalisme financer) o en religions globals que manipulen les ments de milers de persones sumides en la pobresa, l'analfabetisme i l'explotació dels seus mateixos sacerdots, imams o líders. Les fantasies encara que es vulguin realitzar xoquen amb el terreny real, creant un sistema social de deliris. extrapolacions i projeccions i d'altra banda s'interioritza  profundament com una nova forma d'identitat i s'exterioritza en formes teatrals, amb gesticulacions, amenaces, fulls de ruta que són projecció de la mateixa fantasia i programes allunyats completament de la realitat i les necessitats socials.

Els que necessiten anomenar-se sobirans quan la sobirania està en declivi que necessiten de debò? S’ho han preguntat? Segons Wendy Brown, autora de ‘Estats emmurallats, sobirania en declivi’, en una època de ”sobirania de l'estat-nació en declivi, la creació de murs i noves fronteres és l'encarnació material d'aquestes reste teològiques”.

Hi ha un viatge profund que ens remet a l'inconscient de les persones que necessiten sentir-se fortes i impenetrables, quan s'enfonsa l'entorn. Emmurallar les vides i construir noves fronteres, separar ciutadans i estrangers, emigrants i nacionals, només reforça la persona que, sinó, se sent feble, confusa, humiliada o desconcertada. Com els països que davant el devessall de refugiats i emigrants només alcen murs de formigó, reforcen les barreres en el pas de Calais, o obren línies policials duplicades i reforçades per evitar que els sirians que han fugit de les matances al seu país puguin arribar a Macedònia i a la seva esperada Ítaca-Alemanya.

Pot una persona que s'autodefineix d'esquerres aixecar fronteres i murs, preservar només les seves pròpies ànsies de poder i de riquesa, i deixar la solidaritat a la cambra posterior? Per això la iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona, en boca de la seva alcaldessa, que ha ofert refugi al esquifit nombre de refugiats que pensa acollir el govern de Rajoy, és digna de felicitació.

Totes les sobiranies del segle XXI seran compartides, menys sobiranes i en el futur federades, ja que és la fórmula que permet exercir millor l'autogovern i, al mateix temps, la solidaritat humana. Les sobiranies de tot tipus potser encara no són zombis com deia Baugman, però com a forma de govern seran una llosa per al progrés dels pobles i un estímul per a la creació d'odi entre les persones. Per sort en ple segle XXI els veritables estadistes que saben ja que les seves sobiranies estan en declivi intenten començar a aprendre les fórmules del pacte i la negociació, en definitiva les formes federals de convivència.

El 28-S y el grouchomarxismo (por Adrià Casinos)

Las candidaturas que se presentan a los próximos comicios del 27S han desbordado totalmente el marco partidista vigente desde el restablecimiento de la democracia. Y en este contexto destaca la desaparición de CiU

Escribo estas líneas cuando faltan cuatro semanas para las elecciones legislativas catalanas. La situación está muy lejos de ajustarse al pretendido “oasis catalán” que, en diferentes momentos de la historia contemporánea del país, se ha intentado difundir. De entrada, las candidaturas que se presentan a los próximos comicios han desbordado totalmente el marco partidista, vigente desde el restablecimiento de la democracia. Y en ese contexto destaca la desaparición de CiU, no solo por la escisión del partido democristiano, sino también por el camuflaje a que se ha sometido Convergència dentro de la coalición “Junts pel sí”. Ese camuflaje ha sido motivado por la maniobra de fagocitación de ERC, pero también para intentar una refundación del partido, que hiciera olvidar los escándalos de corrupción que lo sacuden. Las recientes secuelas de la investigación iniciada en Torredembarra (a instancias de una denuncia de ERC) no parece que vayan a facilitar la citada operación de trasvestismo. Otra cosa es si ello influirá en los electores.

Desengañémonos. A pesar de los pesares, “Junts pel sí” sale  con altas probabilidades de hacerse con la mayoría absoluta; con el auxilio de la CUP, que para eso se inventó. Un escandaloso reparto territorial de escaños y una desmovilización de amplios sectores populares de procedencia foránea, que el nacionalismo nunca ha estado interesado en remediar, permitirían dicha mayoría, como la han permitido otras veces. Al fin y al cabo, aspiran solo a una mayoría de escaños, con total desprecio al principio de “un hombre, un voto”. Si así fuera, un gobierno presidido por Artur Mas parece seguro. Luego habría que ver que pasaría a partir de ahí. La amalgama que supone la coalición está ya sometida a tensiones. ¿Permanecerían con los brazos cruzados los sectores en principio más sensibles a los problemas sociales, si la política neoliberal prosigue? Pueden ocurrir muchas cosas. Entre ellas que el grifo del Fondo de Liquidez Autonómica se cierre, si Mas y los suyos se echan definitivamente al monte. En ese caso los ajustes vividos serían calderilla.

Pero ¿y si el bloque aludido no consigue la mayoría? No es fácil aventurar cómo podría formarse gobierno. No obstante recientes posicionamientos me hacen pensar que más de uno se está preparando para esa eventualidad. Y entre ellos destacaría a Raül Romeva.

Sería descubrir la sopa de ajo decir que con su fichaje Mas ha asumido un riesgo importante. La fidelidad partidaria no parece ser una de las virtudes del tal Romeva. Grouchomarxismo puro: “Esos son mis principios; si no le gustan, tengo otros”. Es enternecedor oír los elogios y cantos de sirena que está dirigiendo a “Catalunya sí que es pot”, en la que tiene viejos amigos. Justo es decir que Junqueras también se prodiga algo en el mismo sentido. En primera instancia, podría tratarse de un intento de conseguir votos tránsfugas, por si los resultados electorales no fueran los que se pretenden. Pero también pudiera ser que la denuncia, por parte de Unió, de la posibilidad de un nuevo tripartito, fuera mucho más que una añagaza electoralista. Romeva podría aprovechar la ceguera de determinados medios de la izquierda catalana, que hacen abstracción del proceso soberanista, en aras del mito de la unidad popular, para fabricarse una mayoría a su medida. La bandera independentista ya no sería interclasista (transversal; perdón por la incorrección), sino genuinamente de “izquierdas”.

Pero hay algo que chirría. Si en Europa ya produce sarpullido un proyecto secesionista liderado por Mas, ¿qué no produciría un recambio a lo Syriza? ¿Se le escapa esto, y otras cosas, a Romeva  que ha sido un euroburócrata durante años? No lo creo. Tampoco lo veo de Rafael de Casanova. Quizá resulte que sus convicciones independentistas no sean tan intransigentes como las vende, salvo si “Junts pel sí” obtiene mayoría. Lo que parece bastante probable es que si no fuera así, podría ser uno de los primeros en buscar acomodo el 28-S.