Federalista per eliminació (Per Siscu Baiges)

Quan vaig escoltar que els independentistes deien que els federalistes no existien, vaig pensar que era el moment de fer-se’n. Quan deien que a Espanya no hi havia federalistes, vaig pensar que era el moment de buscar-los. Quan els independentistes diuen que el federalisme és impossible perquè no sabem amb qui federar-nos, vaig començar a dibuixar mapes d’una hipotètica Espanya federal

“Tu ets federalista per aturar l’independentisme”, em diuen alguns interlocutors convençuts de la causa secessionista. Tenen part de raó. Temps enrere mai no m’hauria plantejat que ser federalista fos un dels trets que em defineixen. De fet, quan CiU era nacionalista en comptes d’independentista, ni tan sols m’agradava el mot “catalanista” per identificar-me, contràriament a moltes persones del meu entorn que creien que així es diferenciaven dels convergents.

Els “ismes” atribuïts a territoris, sigui ciutats, comunitats o països, em sonen a antipàtics, creguts i insolidaris. Només els trobo tolerables quan es refereixen a l’esport i es plantegen com un joc del qual tothom en coneix les limitacions i frivolitat. “Viva el Betis manque pierda” és la síntesi perfecta d’allò que vull dir. S’és del Betis i tant li fa que jugui bé o malament, que guanyi o perdi, que estigui a Primera o a Segona Divisió. És una opció personal, quasi infantil. Per riure i treure’s l’estrés del damunt.   

A més, pateixo una malaltia congènita, diagnosticada pel meu pare quan ja era un marrec, que em porta a anar en contra sistemàticament dels corrents majoritaris. Novament, l’esport és l’única excepció en aquesta dinàmica. Tota la vida he estat culer i tot i la seva dependència actual d’una dictadura àrab continuo patint cada cop que anuncien els resultats del Barça en qualsevol competició. Crec que assoliré la maduresa definitiva el dia que trenqui el carnet blaugrana que mai no he tingut.

Això del federalisme sempre m’havia sonat a antiquat. Als llibres o reportatges sobre la història de Catalunya que ens parlaven de gent que havia viscut molts anys enrere, liderats per Pi i Margall

Potser això permet entendre perquè quan des de les altes instàncies polítiques i mediàtiques del país se’ns commina a fer-nos independentistes, jo m’hi posi d’esquena. Però, en girar-nos ens trobem que l’altra cara de la moneda són els que fan bandera de l’espanyolisme, per convicció o per guanyar vots. Si no puc ser ni espanyolista ni independentista, què em queda?

I en això van arribar els federalistes. A mi, això del federalisme sempre m’havia sonat a antiquat. Als llibres o reportatges sobre la història de Catalunya que ens parlaven de gent que havia viscut molts anys enrere, liderats per Pi i Margall. La història sempre m’ha semblat una trampa que serveix per legitimar actituds polítiques que, sovint, pensen més en la rendibilitat electoral que en el futur i les necessitats de la majoria de la població. Cadascú et parla dels seus historiadors bons, els que interpreten el que va passar anys enrere de forma correcte. Ho sintetitzava “El Roto” en l’acudit on es llegia: “Historiador, la teva pàtria et crida”. El gran Jaume Sobrequés és l’exemple viu d’aquest model d’historiador que em fa malfiar d’aquesta branca del coneixement.

Amb el pas del temps he anat trobant coincidències amb la gent que es mou en els cercles “federalistes”. Quan vaig escoltar que els independentistes deien que els federalistes no existien, vaig pensar que era el moment de fer-se’n. Quan deien que a Espanya no hi havia federalistes, vaig pensar que era el moment de buscar-los. Quan els independentistes diuen que el federalisme és impossible perquè no sabem amb qui federar-nos, vaig començar a dibuixar mapes d’una hipotètica Espanya federal.

Una estudiant em demanava fa un temps quants diners representaria per Catalunya federar-se amb Espanya. Una professora li deia que la independència portaria a Catalunya un regal anual de 16.000 milions d’euros. No puc quantificar el federalisme en euros. A partir de quina quantitat un independentista acceptarà que “Espanya ja no ens roba”?

I així arribem al moment actual. Quan algú em pregunta si sóc federalista, primer faig una ganyota de no saber què respondre; després puntualitzo que l’independentisme i l’espanyolisme em semblen dues actituds insolidàries i egoistes. Tot seguit passo a la vessant positiva i dic que jo entenc el federalisme com la voluntat d’agermanar persones i comunitats, d’avançar en la millora del benestar de les persones, de totes les persones, de resoldre les tensions entre col.lectius, comunitats i països, combinant solidaritat i justícia,...

Una estudiant em demanava fa un temps quants diners representaria per Catalunya federar-se amb Espanya. M’insistia en demanar-me una xifra perquè una professora li exigia i li deia que la independència portaria a Catalunya un regal anual de 16.000 milions d’euros. L’únic concret que li vaig saber dir és que la seva professora es fiava massa dels càlculs que fan els independentistes. No puc quantificar el federalisme en euros. A partir de quina quantitat un independentista acceptarà que “Espanya ja no ens roba”?

Ja sé que els meus arguments no convenceran ningú. No estan pensats per això. Si algú m’ofereix una altra etiqueta per identificar-me, que m’allunyi tant de la insolidaritat dels independentistes com de la dels centralitzadors, potser la compro. De moment, tinc aquesta. I m’agradaria poder tenir una bandera de referència per penjar-la al balcó entre tantes estelades i alguna que altra bandera espanyola i catalana. Però em diuen els meus amics federalistes que a nosaltres no ens agraden les banderes.

I segurament tenen raó!