Thelma i Louise a Catalunya (per Francesc Trillas)

Imaginem-nos una escena final cap el mes de novembre on Oriol Junqueras diu “Let’s keep going!” (seguim cap endavant!) i Artur Mas, amb alguns dubtes, li respon “Are you sure?” (n’estàs segur?), però finalment accepta el repte i es llença cap al precipici. Aquest símil és certament problemàtic. La principal dificultat és que al cotxe de Thelma i Louise no hi anava ningú més que elles. Però Mas i Junqueras condueixen un autocar gegant ple de gent

Qui no recorda la road movie on Susan Sarandon i Geena Davies van fugint de la policia per un crim perfectament justificable, i en comptes d’acceptar les condicions que els hi posa un policia bo (Harvey Keitel), van fugint cap endavant permanentment fins a perdre el sentit de la realitat i llençar-se feliçment i heroica per un penya-segat agafades de les mans dintre d’un cotxe descapotable en la darrera escena de la pel·lícula.

"Ser completament lliures té el seu preu. Elles estaven disposades a pagar-lo” (fotomuntatge de 6qTV). 

A Catalunya, salvant totes les distàncies, hem viscut en els darrers anys, i seguim vivint davant dels nostres propis ulls dia rera dia, un procés semblant de fugida cap endavant, intentant tapar tots els errors anteriors amb una nova heroicitat, competint per veure qui la diu i la fa més grossa.
A Catalunya sempre hi ha hagut un sentiment independentista més o menys important, però no majoritari. Als darrers anys, degut a les dinàmiques de massa crítica, la crisi econòmica, la sentència de l’estatut, les polítiques del PP, i l’aposta decidida d’una CDC acorralada per les retallades i la corrupció, aquest sentiment ha donat lloc a un moviment de molta força social. I amb molts recursos humans, comunicacionals i institucionals al darrera. Tot i que de molt dèbil articulació pel que fa a la concreció de com es porta a terme la independència en el marc d’un estat membre de la UE i de la zona euro, amb una constitució escrita que és molt clara (potser massa, però és el que es va aprovar democràticament al seu moment amb un gran consens i el vot dels catalans) sobre on recau la sobirania.
Artur Mas va fer veure que intentava reconduir el sentiment cap a la petició d’un pacte fiscal després d’una gran manifestació al 2012, i després de fer veure que ho negociava amb el govern espanyol, va convocar fugint cap endavant unes primeres eleccions “plebiscitàries” dos anys abans del final d’una legislatura en què havia estat pactant amb el PP, amb l’objectiu d’obtenir majoria absoluta. Estava en el seu dret, perquè votar a Catalunya, contra el que ens volen fer creure els independentistes, depèn senzillament de la decisió del seu president.
Les eleccions no li van anar bé. En comptes d’assolir la majoria absoluta, va perdre diputats. Podia haver cercat altres pactes, però va preferir pactar amb ERC, redoblant l’aposta per una consulta independentista de difícil viabilitat legal. Una nova fugida cap endavant.
Artur Mas va aconseguir un pacte amb altres forces polítiques (totes, més radicals que la seva, però entre tots majoritaris al Parlament de Catalunya) per convocar una consulta, i va portar la proposta al Congrés de Diputats, on la majoria d’ells va votar àmpliament i democràtica en contra. De nou Mas podia haver buscat una sortida digna, però en canvi de nou va fugir cap endavant i va “mantenir” la convocatòria d’una consulta que de moment és il·legal.

Sarandon-Mas i Davies-Junqueras tenen les seves cheer leaders (qui no simpatitza amb els actes heroics?), i una d’elles, la Sra. Forcadell, ja ha dit que això de la legalitat no ha de ser un problema, i que en algun moment caldrà saltar-se la legalitat espanyola

Mentrestant, malgrat els faxos mal escrits enviats a tort i dret, els líders internacionals han donat l’esquena a la road movie, i han recomanat respectuosament centrar les energies en la construcció d’una Europa sense fronteres. Així ho han fet dos presidents de la Comissió Europea, diversos comissaris, els líders de França i Alemanya, els dirigents del Partit Liberal europeu, del qual forma part CDC, i mitjans de comunicació com The Economist i el Financial Times. No ha servit de res, les nostres heroïnes han seguit la fugida cap endavant.
La confessió i descobriment de les corruptel·les del Sr. Pujol clarament trenquen l’argument que una Catalunya independent seria capaç de desfer-se de la corrupció que domina les institucions espanyoles. Seria un misteri com les institucions, mitjans de comunicació i personal polític que han fet la vista grossa durant tants anys, ara ens portaran a bastir institucions de gran qualitat democràtica. Artur Mas podia haver aprofitat la confessió de Pujol per recapacitar i fer marxa enrera. Però de nou ha preferit fugir cap endavant, i dir que els afers de Pujol són una qüestió personal, malgrat reconèixer que Pujol és el seu pare polític. Mas dubta, però Junqueras l’anima a seguir cap endavant, fugint cap a la terra promesa.

Sarandon-Mas i Davies-Junqueras tenen les seves cheer leaders (qui no simpatitza amb els actes heroics?), i una d’elles, la Sra. Forcadell, ja ha dit que això de la legalitat no ha de ser un problema, i que en algun moment caldrà saltar-se la legalitat espanyola. El que no entén la cheer leader és que la legalitat no és espanyola, sinó que en la realitat del segle XXI, la legalitat té components espanyols, catalans, europeus, i globals. Tant part de la legalitat és la Constitució espanyola com les decisions del Parlament de Catalunya, una institució emanada també de la legalitat espanyola, com la llei electoral que aquest parlament ha estat incapaç de reformar en 34 anys. La llei no la podem acceptar selectivament. Si la senyora Forcadell pot saltar-se un aspecte de la llei, per què un defraudador fiscal o un assassí no podria triar selectivament aquells trocets de la llei que més li agradessin i descartar els altres? Això sí, en les societats democràtiques, les lleis que no ens agraden podem intentar canviar-les democràticament.

Les lleis i la pràctica política, econòmica i social, ens diuen que la realitat és la que és. En l’Europa del segle XXI no hi ha lloc per conceptes monistes de la sobirania (o del “demos”, o del “subjecte polític”). Vivim en un món de sobiranies compartides i solapades on les fugides cap endavant, fins i tot quan estan plenes de bones intencions, acaben o malament o molt malament.

Harvey Keitel podria ser un-a federalista com Manuel Cruz, Carme Valls, Paco Frutos o Carlos Jiménez Villarejo, algú que de bona voluntat ofereix una solució digna per a tothom, legal i viable, però que és ignorat davant de la ceguesa de les emocions.

Imaginem-nos una escena final cap el mes de novembre on Oriol Junqueras diu “Let’s keep going!” (seguim cap endavant!) i Artur Mas, amb alguns dubtes, li respon “Are you sure?” (n’estàs segur?), però finalment accepta el repte i es llença, això sí, completament realitzat, cap al precipici.

Aquest símil és certament problemàtic, com tots els símils. La principal dificultat, al meu parer, és que al cotxe de Thelma i Louise no hi anava ningú més que elles. Però Mas i Junqueras condueixen un autocar gegant ple de gent, i poden arrossegar-nos a tots els catalans, a tots els espanyols, i alguns creuen que fins i tot a tota la zona euro i la UE cap al desastre.

Este artículo también está disponible en castellano: Thelma y Louise en Cataluña (por Francesc Trillas)