Record de Margarita Rivière. In Memoriam (per Xavier Roig)

Com tanta i tanta gent a Catalunya estava certament preocupada per la deriva que estava agafant aquest país, per l’enorme manipulació de la història, la manipulació de l’opinió, el control governamental  dels mitjans de comunicació públics, per la pressió sistemàtica sobre els privats i, en general, per la manca de respecte a les regles del joc pròpies de la informació  generalment acceptades en el nostre entorn

(Intervenció de Xavier Roig en forma d’homenatge a la periodista Margarita Rivière a l’acte celebrat per Federalistes d’Esquerres el 25 d’abril de 2015)

Se m’ha demanat que digui unes paraules de record de Margarita Riviere, desapareguda fa poc. És un encàrrec que compleixo amb molt de gust però  amb la recança de no tenir gaire clar si el que diré estarà a l’alçada de la memòria de la  persona que ens proposem honorar.

Perquè Margarita va ser un gran personatge, una col.lega i companya periodista que vàrem tenir a prop durant anys i anys per molt que les nostres vides professionals anessin per camins diferents. Sabíem on era i què estava fent, tot i que pogués passar molt de temps sense el menor contacte.

Em centraré en alguns records personals que poden completar, potser, la visió de Margarita Riviere que han donat els molts amics que aquestes darreres setmanes han glosat la seva personalitat i la seva enorme activitat professional.

Vaig conèixer Margarita Riviere fa ja molt de temps, al començament del curs 1968-1969 de l’Escola de Periodisme de l’Església de Barcelona. M’havia graduat el juny anterior i vaig ser convidat a formar part del tribunal que examinava els aspirants a fer estudis de periodisme.

Margarita era una de les futures periodistes que es presentava a l’examen oral, una prova tradicional en aquells temps a les escoles, on s’intentava descobrir si l’estudiant tenia imaginació i curiositat periodístiques. Es tractava de comprovar si s’havia fixat prou en l’estructura de carrers de Barcelona, en determinats edificis i anuncis publicitaris, institucions o botigues i si sabia, per exemple, qui organitzava el Premio Nadal i on es celebrava l’acte de concessió.

Aquesta última pregunta era un clàssic que, òbviament, Margarita no va tenir cap dificultat a superar. Amb el temps, Margarita acabaria essent una referència permanent del món editorial i literari de Barcelona. Qualsevol cosa que volguessis saber d’aquest àmbit, un nom, un número de telèfon ... sabies que Margarita te’l conseguiria.

Com que a l’Escola de Periodisme de l’Església es respirava un ambient més aviat progressista i es practicava la resistència tranquil.la pròpia d’aquells anys, hem de remarcar que ens feia molt gràcia la convivència allà al CICF de Via Augusta amb una estudiant com Margarita Riviere  - i alguna altra – que provenia d’una família burgesa de veritat, de la burgesia industrial per ser més exactes. Despertava una curiositat no gens dissimulada entre tants i tants aspirants a provar de fer la revolució o només una mica de revolució.

Que escrivís un primer llibre sobre la moda ens va fer molta impressió. El camp de la moda no era precisament un focus privilegiat de l’atenció dels estudiants de periodisme d’aquells anys però, en canvi, tot això de la semiòtica, tot i que no sabíem massa de que es tractava, començava a fer forat. Ens intrigava. Segur que Margarita devia ser molt llesta i segur que ens estava marcant un camí.

Margarita Riviere va tenir una activitat periodística diguem-ne convencional molt considerable. Va aconseguir – ho han deixat registrat tots els records que s’han publicat aquests dies – treballar en pràcticament tos els periòdics que en aquell moment vèiem llunyans i gairebé inabastables: La Vanguardia, El Periódico, El País, Diario de Barcelona, l’agència EFE ...  

Però va ser recentment, quan ja començava a estar malalta, que vàrem tornar a multiplicar els contactes, les llargues converses, la coordinació en algunes accions. Sempre per telèfon o per correu electrònic.

Margarita no havia afluixat mai en el seu activisme però arran del llançament de Federalistes d’Esquerres, Margarita va passar a ser una interlocutora més freqüent. I compromesa.

Perquè com tanta i tanta gent a Catalunya estava certament preocupada per la deriva que estava agafant aquest país, per l’enorme manipulació de la història, la manipulació de l’opinió, el control governamental  dels mitjans de comunicació públics, per la pressió sistemàtica sobre els privats i, en general, per la manca de respecte a les regles del joc pròpies de la informació  generalment acceptades en el nostre entorn.

L’omnipresència de Margarita en els combats per les causes de la llibertat d’informació i per la democratització de les institucions representatives dels periodistes van tornar a prendre un sentit en aquests darrers anys de la seva vida.  Margarita, present novament en totes les batalles malgrat  la seva molt seriosa malaltia.
Només uns dies abans de morir, ens presentava una novel.la que és com un testament del seu compromís i una prova de la seva voluntat  de deixar registrat el peculiar ecosistema polític que es va viure en aquest país sota un llarg govern nacionalista. És un gest que ens interpel.la i que ens ha d’estimular a seguir el seu exemple de treball constant per les causes que s’ho mereixen.