FEDERALISTES 2030-2050: "La pandèmia amplia conceptes" (per Eloi Guerrero)

Molt s’ha escrit entorn la resposta europea davant la pandèmia i la gran passa endavant en termes federals que suposen els fons Next Generation i la resta de mecanismes de resposta mancomunada. En aquest cas, la compra conjunta de vacunes per part de la Unió Europea, tot i que potser una de les accions més òbvies i que va requerir menys pedagogia, és una decisió que es pot prendre com a referent per a justificar plantejaments federalitzants per encarar altres conjuntures a què ens enfrontem com a Unió. 

De bon principi els estats membre van assumir que la posició de compra de tota la unió era incomparable a la del estats per separat i, alhora, van copsar l’efecte igualitari que exerciria un ens central encarregat de repartir les dosis en funció de la població de cada estat. Els efectes perniciosos a la unitat i a la concepció de societat europea que s’haguessin derivat d’una lluita desfermada per aconseguir més dosis haurien suposat un míssil a la línia de flotació del projecte federal europeu.

Ara, i des de fa mesos, la Unió s’enfronta a un període de tensió en termes energètics primordialment marcat pel subministrament de gas natural. Els aspectes geopolítics d’aquesta situació són innegables i les mirades es dirigeixen, a gran part de la Unió, cap a Rússia. Malauradament, el fet que fins ara cada estat membre ha negociat per separat el seu subministrament suposa, de moment, un potent inèrcia contrària a la òptica federal que ja s’ha aplicat amb les vacunes. Però, alguns estats i entre ells el nostre, ja han elevat a la Unió la necessitat d’afrontar la compra de recursos energètics aplicant el mateix raonament. No és ja que la força negociadora de tota la Unió és incomparable a la de la desbandada sinó que el preu desbocat d’un recurs com el gas comporta riscos per a l’estabilitat global de la indústria europea. L’envergadura del repte energètic fa completament necessària una resposta federal pel subministrament d’un recurs escàs al nostre territori. En el cas de les vacunes, la pressió de la pandèmia i la inexistència d’un sistema anterior de subministrament van facilitar l’exercici de la força conjunta de la Unió. Ara, el precedent positiu i la pedagogia federal han de ser capaços de vèncer les resistències internes, relativament acomodades en una visió estatal del problema.

És aquesta una situació similar (salvant certes distàncies) a la que van debatre Willy Brandt, Bruno Kreisky i Olof Palme en un seguit de cartes i converses entre 1972 i 1975 recollides en el llibre La Alternativa Socialdemócrata (1977). El diàleg s’emmarca en un ambient de col·laboració entre els tres líders per definir les aspiracions polítiques de la socialdemocràcia però s’hi recullen converses referides a la crisi del petroli de 1973. Els tres dirigents s’intercanvien les seves inquietuds i  quines mesures estan aplicant en els seus respectius estats. Cadascú, pel seu estat, de forma independent. Sota la concepció que cada estat ha d’afrontar la manca de petroli de forma autònoma. Però, en les seves paraules, especialment en les de Brandt s’albiren intencions d’aprofundir en la dimensió social de la llavors anomenada Comunitat Europea. Una crida a passar d’entendre el concepte societat de forma estatal per fer-ho de forma europea. Amb la compra de vacunes i la resposta econòmica a la pandèmia ja s’ha demostrat que el terme societat ja té un significat europeu per a molts de nosaltres. És imprescindible que aprofitem aquestes concepcions per evitar que les barreres enderrocades per la pandèmia es tornin a construir.

FEDERALISTES 2030-2050: "L'empetitiment de Catalunya" (per Marcel Vidal Calzada)

(Publicat originalment a Eix Diari)

L’empetitiment i el tancament que viu Catalunya des de fa més d’una dècada sembla no tenir final. Els fets polítics dels darrers dies i les darreres setmanes mostren que, mentre la majoria de regions i països del nostre entorn avancen en la direcció de prendre decisions col·legiades i consensuades en fòrums multilaterals, Catalunya segueix obcecada en el seu camí d’adoptar les decisions de forma individual i sense participar en la majoria de reunions on hi ha representants d’altres administracions autonòmiques.  

És preocupant, en aquest sentit, que el president Pere Aragonès (val la pena recordar que és el president de totes i tots els catalans) declinés assistir la setmana passada a la reunió que es va celebrar a Saragossa amb empresaris d’Aragó, la Comunitat Valenciana, les Illes Balears i Catalunya, i on també hi van participar els presidents Javier Lambán, Ximo Puig i Francina Armengol. Per molt que hi anés Laura Vilagrà, consellera de la Presidència de l’executiu català, el missatge que s’envia és que una reunió organitzada per les patronals de les quatre comunitats autònomes, i on hi assisteixen els respectius presidents, no és suficientment important perquè hi vagi el màxim representant de Catalunya.  

En altres paraules, l’actitud de Pere Aragonès denota un menyspreu cap als seus homòlegs autonòmics, cap als interessos econòmics de Catalunya i cap al seu propi càrrec. A tot això cal afegir-hi la manca de voluntat del president català de participar en les reunions multilaterals on s’ha de debatre una possible reforma del finançament autonòmic. És que són poc rellevants unes trobades on, al cap i a la fi, s’aborden els recursos econòmics que aniran destinats als serveis públics dels catalans i les catalanes? Tot plegat, lamentablement, és la constatació que la decadència i la pèrdua d’oportunitats continuen plenament vigents a casa nostra.   

Mentre això passava, la resta del món no es paralitzava mirant que feia la societat catalana. A Roma, per exemple, el G-20 es comprometia a impulsar un impost global d’un 15% a les multinacionals (després de la reclamació efectuada per un total de 136 països), acordava limitar l’escalfament del planeta a 1,5 graus o a reforçar la vacunació contra el coronavirus en aquelles zones del món més pobres. 

Si bé és cert que alguns col·lectius i algunes entitats veuen insuficients els acords assolits i que caldrà seguir de ben a prop la seva materialització, la realitat és que la trobada i els objectius plantejats són ja una victòria en si mateixos. L’existència d’un espai com el G-20 (malgrat que tots els països que el conformen no són democràcies) és un fet positiu, ja que permet poder abordar la complexitat de les problemàtiques actuals des del poder de la paraula, el diàleg i l’acord. I en els temps que corren de monòlegs, intransigència política o guerres comercials és un fet a celebrar.

Els objectius plantejats són una victòria del multilateralisme sobre el nacionalisme a l’hora de donar una resposta a les crisis globals que s’estan produint al planeta. És la victòria del progrés social i econòmic col·lectiu sobre l’individualisme. I és que, tal com va afirmar el primer ministre italià, Mario Draghi, el multilateralisme “és la millor resposta” als problemes que tenim en l’actualitat. O, en paraules de Ximo Puig en un article aquest dilluns a La Vanguardia: “En aquest nou mapa d’escales globals, l’equació és clara: Qui va sol, perd; qui suma aliats, guanya”. Doncs això.    

 

Ser, o no ser (per Pedro Jesús Fernández)

To be, or not to be, aquesta és la qüestió.

Milers de vegades hem escoltat aquesta expressió, si bé és possible que no tothom sàpiga que és la primera frase del monòleg del personatge Hamlet de l’obra Hamlet, príncep de Dinamarca del dramaturg anglès, William Shakespeare.

Diuen els entesos en l’obra del gran autor anglès que aquesta locució representa la pregunta essencial de l’experiència humana davant les tensions que es produeixen entre la voluntat i la realitat, si bé, en aquest cas, s’aplica a la consideració d’optar entre la vida i la mort.

L’objecte d’aquestes línies no és analitzar com s’ha d’interpretar el significat que la frase amaga, sinó que l’utilitzem com a pretext per fer-nos una altra pregunta recurrent sobre si té actualitat i continua vigent el terme ser d’esquerres o bé, actualment, ja no té sentit.

Ser o no ser d’esquerres, aquesta és la qüestió?

Buscant informació trobo que el terme esquerra té el seu origen en la votació que va tindre lloc el 28 d’agost de 1789 a l’Assemblea Nacional Constituent, sorgida de la Revolució Francesa, en la que es discutia la proposta d’un article de la nova Constitució que establia el veto absolut del rei a les lleis aprovades per la futura Assemblea Legislativa.

Els diputats partidaris de mantenir els privilegis reals, es a dir el poder absolut del rei, es van situar a la dreta del president de l’assemblea. Els diputats partidaris de la sobirania del poble per sobre de l’autoritat reial, es van situar a l’esquerra.

Per això, el terme esquerra va quedar associat a les opcions polítiques que propugnaven el canvi polític i social, mentre que el terme dreta va quedar associat a les que es van oposar als canvis.

D’aquí que també es parli de progressistes i conservadors, però no entrarem a considerar si ser progressista vol dir ser d’esquerres o si tots els conservadors són de dretes.

Actualment, les persones d’esquerres, majoritàriament, defensem el benestar social o comú i apostem o lluitem per a garantir que tothom tingui les necessitats bàsiques cobertes,  més enllà de la capacitat econòmica de cada persona, sent l’Estat qui ha de vetllar per assegurar aquest objectiu, tal com es recull a l’article primer de la Declaració Universal dels Drets Humans, on es diu que tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets.

Per això diem que les persones o governs d’esquerres han de treballar per generar un benestar del que puguin beneficiar-se totes les persones. Això significa que per aconseguir-lo tothom ha de pagar impostos, sent els més rics els que paguin més, aplicant el concepte de redistribució de la riquesa.

És interessant no oblidar l’article 128 de la Constitució espanyola que diu: Tota la riquesa del país en les seves diverses formes, i sigui quina sigui la titularitat, resta subordinada a l’interès general.

Per les persones d’esquerres la igualtat i la democràcia són principis fonamentals en una societat moderna, mentre que per a la dreta la llibertat i els privilegis d’una minoria són el valors fonamentals.

Per això, les persones d’esquerres defensem el republicanisme i les llibertats civils, mentre la dreta defensa la desigualtats i la monarquia, entre altres arcaismes.

Les persones d’esquerres ens oposem a les desigualtats i a les injustícies i reaccionem davant els abusos i la prepotència de les dretes.

Ser d’esquerres és no ser de dretes.

Ser d’esquerres és tenir consciència social i anteposar el bé comú per sobre de l’interès personal. Per això, les persones d’esquerres defensem els serveis públics i estem en contra de les privatitzacions de serveis essencials com l’educació, la sanitat, la dependència, les pensions, etc.

Ser d’esquerres no només és la senyal d’identitat que defineix l’essència d’un col·lectiu sinó també una forma de ser i actuar per aconseguir el progrés de la societat a través de valors com la cooperació, la solidaritat, la fraternitat, etc.

Ser d’esquerres és voler canviar aquest sistema de vida per un altre que sigui just i realment democràtic.

Evidentment, tenir un govern d’esquerres no sempre és garantia de progrés o tenir un de dretes d’estancament. Al llarg de la història hem vist com el comportament d’alguns dirigents polítics han traït a la classe que representaven i han legislat en contra de la majoria de la societat i a favor d’una minoria privilegiada. També hem vist com alguns partits polítics incomplien els seus programes electorals i s’oblidaven dels seus compromisos.

Ara bé, malgrat la manca de coherència i honestedat d’aquells que hem confiat, més enllà dels discursos de la dreta o proclames incendiaries de l’ultradreta, és evident que si es vol que una societat avanci, cal continuar lluitant pels valors de la justícia i de l’equitat.

Per això, ser d’esquerres és treballar per una societat més justa i sostenible, perquè un altre món és possible. I no hem d’oblidar que qui perd els seus orígens perd la seva identitat.

Cridem qui som i que tothom ho escolti, escrivia Miquel Martí i Pol.

FEDERALISTES 2030-2050: "Vacunes i federalisme" (per Marcel Vidal Calzada)

Una de les poques certeses de la pandèmia que estem vivint actualment és que, fins que tota la població mundial no estigui vacunada, difícilment podrem recuperar la normalitat (o el que enteníem com a tal) prèvia al coronavirus. Però perquè això passi cal, certament, reforçar la vacunació en aquelles regions i en aquells països que tenen un percentatge més baix de persones amb la pauta completa. En altres paraules, es fa més necessari que mai que els països que tenen unes economies més robustes garanteixin la vacunació de les zones més pobres del món. Si bé és cert que fins avui en dia s’han implementat mecanismes que tenen com a objectiu principal l’adquisició i la distribució equitativa de les vacunes (com ara el fons COVAX), la realitat és que, per exemple, només el 7% de la població africana està immunitzada. 

És una bona notícia, en aquest sentit, que el G-20 tingui la voluntat de dedicar més recursos econòmics per tal d’afavorir la immunització dels països més pobres. 

Resulta evident que la pandèmia i la vacunació contra el coronavirus han trastocat per complet l’ordre mundial que hi havia abans de 2020. Eslògans com “Primer Amèrica” no només han quedat obsolets, sinó que s’han demostrat totalment allunyats de la realitat. La crisi sanitària i, sobretot les vacunes, han assenyalat que o la humanitat actua com una única col·lectivitat, més enllà de les fronteres de cada país, o difícilment ens en sortirem. Dit d’una altra manera, o tota la població dels diferents països té accés a les vacunes o s’aniran creant noves variants que no només posaran en perill la salut pública d’una zona sinó que posaran en risc altres regions i països.  

Al meu entendre, la covid-19 ha evidenciat que les velles fórmules nacionalistes no tenen sentit ni donen resposta als reptes actuals. Posem pel cas, seguint la lògica del “Primer Amèrica”, que un estat opta per vacunar només la seva població i no invertir ni un euro en la immunització dels països que presenten uns majors índexs de pobresa. Doncs bé, aquest país hauria de tancar permanentment les seves fronteres si volgués sobreviure sanitàriament, i esperar a una hipotètica vacunació de la resta de la humanitat per reobrir-les. Tot i això, se li faria molt difícil (per no dir impossible) mantenir l’economia a bon ritme, ja que la gran majoria de països, com a conseqüència de la globalització, depenen, en bona part, dels intercanvis socials, econòmics, polítics, comercials...

Front aquesta via, els resultats de la qual són incompatibles amb el progrés i el benestar d’una societat, només hi ha una alternativa: el reforçament dels mecanismes multilaterals i cooperatius entre els països per tal d’assegurar que les vacunes arribaran a tothom i la consolidació de la solidaritat i la fraternitat com a valors per garantir el benestar dels estats més vulnerables (i, en aquest cas, per garantir el nostre en últim terme ja que si tothom no es vacuna, no podrem tornar al que enteníem abans de 2020 com a normalitat). En definitiva, cal apostar pel federalisme en l’àmbit sanitari per garantir el dret a la salut de tothom. Perquè, encara que hi hagi qui ho negui, tots i totes formem part d’un mateix món i tothom mereix ser tingut en compte.

FEDERALISTES 2030-2050: "Els Estats Units d'Europa" (per Toni Guardiola)

Els comunitaris europeus hem presenciat la intensa cooperació dels nostres diferents estats membre amb la gestió de la COVID-19 i la nova i severa crisi econòmica causada per un virus que ha vingut a sacsejar tot el que coneixíem fins ara.

El continent on van néixer els nacionalismes i els estats-nació sembla tendir cap a una nova organització política que agilitzi els afers interns i externs de cada estat de la Unió dins d’un marc legal comú que els aixoplugui sota una mateixa constitució. Aquesta nova etapa crida per una carta magna europea que mantingui un diferencial entre els diversos estats, llengües i cultures que enriqueixen i resulten ser l’ADN d’un continent envellit que té l’oportunitat de reinventar-se i atrevir-se a ser la súper potència de drets i noves economies que faciliti els ponts i la cooperació amb els països propis i els d’altres continents explotats durant generacions d’europeus. Una potència que asseguri drets i deures democràtics pel simple fet de ser-ne ciutadà.

Si ja gaudim d’un mercat únic, economia, moneda, Parlament i sistema judicial comuns, per què negar una solució als nacionalismes que enroquen i dirigeixen Europa cap a múltiples populismes i feixismes que crèiem i volem obsolets? De nou, els fons de rescat ens recorden que la social-democràcia europea no va acabar de morir mai i que potser ara és encara més important revisar-la i tornar a una idea d’Europa humanista i fraternal. No només amb països com Irlanda, Grècia, Portugal o Espanya que veurien les seves economies i societats encara més perjudicades si no hagués estat pels bons i fons europeus, sinó també per les antigues colònies africanes, americanes i asiàtiques que van significar, precisament, la creació de la indústria i l’enriquiment de fortunes i desenvolupament de països i personatges europeus que van permetre fer-ne imperis durant segles.

És hora de demanar perdó i ser perdonats. De reconciliar-se. De cooperar. De ser solidaris mentre es lluita contra l’odi. De ser fraternals i obrir les portes en comptes de rebutjar una ciutadania europea on no importi on ens moguem o traslladem dins de la Unió mentre seguim gaudint de drets democràtics i civils comuns pel simple i senzill fet de ser europeus perquè hi vivim. De ser creatius i reconvertir les economies, realitats laborals i els diferents estats en comptes de transitar cap a un sistema que segueixi sense incloure tot fet europeu i universal com a propis. És hora de transcendir cap a una federalització europea que els inclogui a tots i respectant cadascuna de les seves llengües, cultures i necessitats.

En una transició cap a un domini de nous imperis, Europa no pot perdre l’oportunitat d’avançar encara més ni tenir por a no tolerar membres que violin drets fonamentals o siguin incoherents amb la idiosincràsia del que ha de tornar a ser: una terra d’esperança i de cura dins un sistema polític nou que faciliti un rol internacional ferm i un respecte global per humanista, fraterna, solidària i federal. Benvinguts siguin els Estats Units d’Europa.

FEDERALISTES 2030-2050: "La governança federalitzada s’aplica, i pot funcionar" (per Laia Castellana)

El cas de l’ecosistema de les polítiques actives d’ocupació en els plans de recuperació europeus

Voldria començar explicant què són les polítiques actives d’ocupació (PAO a partir d’ara): l’eina al servei de les persones en situació d’atur per trobar un lloc de feina.

Quina relació hi ha entre les polítiques d’ocupació i la descentralització, la cooperació i el federalisme? Sembla que no tenen res a veure, però en realitat, més del que veiem a primera vista. La configuració, la governança i els instruments de les PAO a nivell europeu, estatal, de les Comunitats Autònomes (CCAA) i els ens locals conformen un ecosistema amb una arquitectura federalitzant.

La governança dels programes de les PAO no són un entramat fàcil d’entendre, de fet, tot el contrari, més aviat és una mena de teranyina que quan creus que l’has entesa, has de tornar a començar. Tot i això, amb molta bona voluntat, intentaré explicar-ho d’una manera senzilla.

La Unió Europea cada any en el marc del Semestre Europeu elabora una sèrie de recomanacions als Estats Membre en relació a diversos àmbits, un d’ells és la política d’ocupació. Aquestes recomanacions, conjuntament amb les orientacions de política d’ocupació dels Estats, el Pilar Social Europeu i els reglaments dels fons estructurals europeus, conformen els instruments europeus que són adoptats en els diferents marcs de governança, en els quals participen les diferents institucions europees on els Estats hi són representats. Són aquests instruments els que el Ministeri de Treball amb les CCAA, i amb la participació del diàleg social, en el marc de la Conferència sectorial d’Ocupació, s’encarreguen d’elaborar, per una banda, l’estratègia d’ocupació, els plans anuals d’ocupació i els plans específics, i per l’altra banda, distribueixen el finançament. A Catalunya es disposa de l’instrument necessari per a una concertació territorial amb els ens locals a nivell estratègic i de gestió, però el govern català no l’ha posat en marxa... bé, això ho deixem per un altre moment.

Pensareu, per què explico tota aquesta xapa sobre com funcionen els instruments i la governança de les PAO, si en el subtítol parlo dels plans de recuperació europeus? Doncs té una explicació. El govern espanyol, fent cas de les recomanacions de país de la Comissió, va situar les PAO com un dels components del seu Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR), amb l’objectiu d’aconseguir un mercat de treball, dinàmic, resilient i inclusiu, un Pla aprovat per la Comissió Europea però també per l’ECOFIN, el Consell d’Assumptes Econòmics i Financers format per tots els i les ministres d’economia i hisenda dels Estats Membre. Les inversions proposades pel govern en aquest Pla es van plantejar d’acord amb el treball coordinat pel Ministeri de Treball en el marc de la Conferència Sectorial, així com el posterior repartiment del finançament a càrrec d’aquest fons entre les CCAA s’han realitzat a través d’aquest òrgan. A més, cal subratllar com la mateixa configuració dels programes inclosos en les inversions, ja preveuen la gestió i participació de les CCAA i dels ens locals en la seva execució.

La decisió del govern espanyol d’incloure les PAO en el PRTR, amb una inversió específica per programes d’ocupació juvenil (sempre és un bon moment per recordar que avui l’atur juvenil, menors 25 anys, a Catalunya és del 33,4%!) preveient la participació i coordinació dels diferents nivells de l’administració, és un exemple de com és possible una configuració d’un model de governança federalitzant, també en el marc d’un mecanisme creat en una situació d’emergència, tenint en compte tots els nivells de decisió i gestió, i dotant-los dels espais i òrgans de coordinació necessaris.

Ara bé, aquest és encara un model en construcció. Tal com apuntava abans, a Catalunya la Generalitat encara no ha desplegat la participació local dins d’aquest model. Només combinant una estratègia de dalt a baix i de baix a dalt podrem disposar d’un model plenament federal.

FEDERALISTES 2030-2050: "El federalisme, tendència natural de la societat moderna" (per Eloi Guerrero)

La generació a la que pertanyo comparteix, entre d’altres, una característica interessant: ha construït la seva ideologia en els temps d’explosió de la crisi de 2008 i l’inici del procés. Per si mateix aquest fet podria fonamentar una discussió extensa però, en aquest cas, centraré l’atenció en quina ha estat la nostra introducció al federalisme. En un ambient crispat i de tensió política, el federalisme se’ns presenta emmarcat argumentalment en la necessitat de solucionar un problema. Per tant, la discussió federal es planteja en tot moment com a contraposició a un nacionalisme imperant, no només a Catalunya sinó a la resta d’Europa. És curiós recordar ara la diversitat de termes que s’han fet servir per parlar de federalisme des de l’inici del procés (tercera via, solució de consens, model alemany...), molts fins i tot eufemístics per parlar de federalisme sense ser acusat de botifler.

El fet que la construcció del concepte federal s’hagi desenvolupat des d’una visió de problema nacionalista és un dels reptes als quals ens enfrontem en un moment en què Catalunya té la oportunitat (irrenunciable) de tornar a posar en marxa la seva maquinària institucional i de refer la seva integració amb la resta d’Espanya. La inflamació nacionalista ha desfermat en molts sectors de la societat el rebuig i el cansament per tot allò relacionat amb el model territorial i el nacionalisme i ara, encara més, en un context post-pandèmia, el que es reclama una sortida a la crisi: oportunitats laborals pel jovent, habitatge assequible, en general, una expectativa de futur. Per tant, cal reprendre el relat federalista per evitar el temut “puede contener trazas de procés”. Perquè què és el federalisme sinó la tendència natural de la societat moderna per afrontar reptes socials i econòmics com l’actual?

Per impulsar el concepte més enllà de la conjuntura nacionalista serà fonamental recuperar el prestigi de les institucions, recuperar el suport ampli de la societat a la maquinària federal amb la que, fins fa uns anys, es treballava per tots i cadascun dels catalans. Cal per tant ressaltar la lleialtat institucional que és imprescindible en qualsevol relació federal. Transcendir el concepte d’autogovern per enfortir el de cogovern i tenir clar que en una relació federal, tant importants són els afers propis com els de la unió. Per molts, això pot ser una idea feliç des d’una òptica catalana, però és una visió molt més desenvolupada en el marc europeu. És ben clar que el model europeu es troba encara en construcció i té camp per córrer, però la resposta política a la pandèmia és la constatació que el federalisme forma part de l’esperit dels temps actuals.

La bastida d’institucions europees ja forma part de l’imaginari col·lectiu (fins i tot del nacionalista): les institucions judicials, les financeres fins les que lideren i mantenen la recerca i la ciència, entre d’altres. Un imaginari fet possible a través d’una cultura de lleialtat institucional ja existent entre els estats i la maquinària europea. A casa nostra, i especialment a Catalunya, treballar aquesta cultura de lleialtat cap als espais de cogovern és doblement necessari. Primer com a única opció d’èxit per enfrontar un repte com la gestió dels fons de recuperació i en paral·lel com a via que apuntalarà el federalisme en l’imaginari col·lectiu. La resposta federal europea ens porta en la direcció encertada.