El que es va dir en el Teatre Joventut i el que no (Per Pedro López Provencio)

Vagi per endavant que, com és notori, no sóc independentista. I no ho sóc per diverses raons: sentimentals, familiars, sindicals, polítiques, històriques, jurídiques i econòmiques. Entre unes altres. Però aquest no és el moment d'entrar a detallar-ho. Em fastigueja l’embolic en el qual estem ficats a Catalunya i no necessito per a res l'anomenat dret a decidir, en els termes en què es formula actualment.

Això no vol dir que consideri immutable l'actual organització político-jurídico-administrativa d'Espanya. Més encara en el cas, que crec improbable, que una majoria suficient de catalans volgués separar-se dels altres pobles d'Espanya, i constituir un nou estat independent, hauria de possibilitar-se. Amb les compensacions i conseqüències que comportés, de les quals caldria fer molt conscients als ciutadans afectats abans que prenguessin una decisió. Sense pors però sense enganys o ocultacions. Donant també l'opció d'adoptar una altra configuració territorial.

El dret a decidir que va defensar Joan Coscubilela l’entenc en aquest sentit. En el de possibilitar que la ciutadania de Catalunya es pronunciï sobre aquest tema, ja que, pel que sembla, hi ha una quantitat apreciable de persones que així ho proposa. I com que també és notori que l'organització política en la qual ell i jo militem -ICV- no té fixada una posició unívoca, em sembla normal que preguntar-li per una decisió que no està presa, evidentment, l'incomoda. Com tot bon polític, l'honestedat del qual està fora de dubte, segurament sap que hauria d'exercir també de dirigent, proporcionant a la seva gent l'alternativa que estimés més adequada.

Si no es va pronunciar en concret sobre el sentit de la “resposta”, sí va dir moltes altres coses que, desgraciadament, queden tapades pel debat sobiranista que ens té atrapats. Li he sentit parlar de les pensions de jubilació, de la reforma laboral, de la sanitat, de l'ensenyament, de les hipoteques, dels serveis socials, dels pressupostos, de la llei mordassa que es pretén tramitar, etc. És a dir, de tot allò que veritablement afecta a la ciutadania i pel que hauríem d'estar preocupats. Dels drets i llibertats que ens pretenen llevar o restringir. Però sembla com si hagués predicat en el desert.

No obstant això, Ramón Jáuregui, amb l'habilitat que li proporciona la seva gran intel·ligència i la seva habilitat parlamentària, es va mostrar federalista i va tractar de menysprear el dret a decidir i la independència, acontentant bona part de l'audiència. Ningú no es va incomodar. Encara que res substancial va dir sobre la paràlisi que va tenir el govern del PSOE en relació amb la mutilació, pel tribunal constitucional, d'una norma estatutària aprovada en referèndum. Ni de la reforma constitucional per satisfer l'especulació financera. Ni de l'indult a un banquer criminal. Ni dels dubtes fundats que existeixen sobre l'acceptació de l'opció federal entre els més destacats dirigents del seu partit, tant actuals com històrics. Ni, referint-se a la solidaritat, no res va dir del “cupo” basc.

Tot això demostra l'encert i la necessitat de fomentar els debats entre els millors polítics de l'esquerra amb participació del públic. Caminant es fa camí. Gràcies als dos conferenciants i al moderador.