Del debat o taula
rodona entre Ramón Jáuregui (PSOE) i Joan Coscubiela (ICV), que va
organitzar Federalistes d’Esquerres dissabte passat al teatre Joventut de
l’Hospitalet vaig notar a faltar que el dirigent socialista aprofundís en l’autocrítica
pel paper jugat pel PSOE i el llavors president José Luis Rodríguez Zapatero al
“fiasco” de l’Estatut. No n’hi ha prou amb admetre, com va fer Jáuregui, que es
van cometre errors, així, en general, i passar per alt que Zapatero, de forma
irresponsable, animés a Pasqual Maragall a portar a les Corts qualsevol
projecte i que després ho negociés, a la baixa, amb Artur Mas, i , sobretot,
que s’arronsés davant el ferotge atac del PP i no reaccionés davant la
sentència del Tribunal Constitucional. Naturalment, la irresponsabilitat del
Parlament en el seu conjunt per enviar a Madrid un text a esquenes del PP i que
sabia inassumible passarà a la història dels errors, sinó dels horrors.
Jáuregui va oferir
als catalans un procés de reforma constitucional que suposaria escoltar moltes
vegades la seva veu: en l’elecció a Corts Constituents, en l’elaboració
de la Constitució reformada, en el posterior referèndum constitucional i en
l’elaboració i votació del nou Estatut reformat. La qual cosa resulta molt
lògica i raonable. No obstant això, no va aclarir quina sortida s’hauria de
donar davant la possibilitat que els diputats catalans, o els ciutadans
catalans en el referèndum, rebutgessin per insuficient la reforma a la que
s’arribés. El socialista va considerar impossible que la reforma constitucional
no resultés satisfactòria per a les aspiracions de més i millor autogovern, però
la falta d’acord no pot ni ha de ser descartat, tal com està la correlació de
forces polítiques i ideològiques a les Espanyes i a la mateixa Catalunya.
S’hauria d’obrir llavors una negociació perquè els catalans decideixin de forma
sobirana el seu futur? I no val contestar que llavors ja es veurà, perquè això
és el mateix que traslladar el problema uns quants anys més.
Pel que fa a
Coscubiela, no va aclarir si la posició d’ICV serà seguir donant suport a un
referèndum d’autodeterminació si no s’aconsegueix que la proposta que se
sotmeti a votació permeti una resposta “inclusiva”, és a dir, que deixi oberta
la porta a un nou acord amb la resta d’Espanya. Perquè si es tracta de triar
entre independència i l’actual statu quo és clar que obligarà a decidir entre
el foc i les brases. Encara que, com va dir Jáuregui, ¿com i qui administrarà
la victòria d’una opció tan oberta (la “inclusiva”) que permeti més d’una
lectura?
Hores després,
l’ANC amenaçava amb noves mobilitzacions si la pregunta no era clarament sobre
la independència i amb dos possibles respostes: sí o no (o abstenció, és clar),
i portaveus qualificats de Convergència s’afanyaven a abraçar aquesta proposta.
Participarà ICV en aquesta hipotètica nova onada de mobilitzacions o es
despenjarà? La pregunta que permeti una resposta “inclusiva” –que ERC, CDC i
l’ANC rebutgen– serà condició sine que non perquè ICV mantingui el seu suport a
l’anomenat dret a decidir?
Massa preguntes
sense respostes pels ciutadans i votants.
No hay comentarios:
Publicar un comentario